Berlín, la Tierra Prometida

Gente

2008-07-14T12:00:00.000-07:00

Cuando dé paso al sol, la madrugada,
y yo ya no sea yo, sino una huella,
¿cómo sabre cuán firme es mi pisada,
fatal mi cicatriz, honda mi mella?

Cuando yo no sea yo, sino un ejemplo
de pasar sin querer, queriendo mucho,
se quemarán las naves en mi templo,
y en estos versos, mi último cartucho.

Aún están, por llover, el mejor agua,
por estrechar, los más íntimos lazos,
y por dar fruto, siembras del presente.

Forjando mis recuerdos en la fragua,
a tiempo descubrí en vuestros abrazos,
que Berlín no era nada sin su gente.

Goodbye gent... Goodbye Berlín.

JULI

Àmsterdam i ocàs

2008-07-10T15:08:00.000-07:00

De segur, uns dels viatges més bells de la meua vida...

Íntim, perquè hi vam prendre part tres amics molt apegats: Pilu, Felipe i jo. Reconciliador, perquè vaig fer les paus amb aquella ciutat que vaig visitar un gris març amb els Tipets quedant-me un regust de ciutat poc lluenta i sòrdida, on cada cantonada feia olor a marihuana. Reconfortant, perquè m'ha ajudat a afrontar el final de la meua etapa berlinesa amb més enteressa i tranquil·litat.

Vam alquilar bicicletes (després d'haver comprovat quant de suc se li trau, amb les romanes) i vam travessar els centenar de canals d'Àmsterdam, amb ganes de tirar una foto en cada pont, perquè la ciutat estava preciosa. I qualsevol lloc era bó per sentar-se i fer una agradable xerrada amb ells dos, sense preses i sense necessitat d'arribar a cap conclusió.

Entre tant es disputava la final de l'Eurocopa i nosaltres la gaudíem en un bar de la Rembrandt Plein. Bé, gaudíem... Vam gaudir-la quan Fernando Torres va fer el gol i el greix d'aficionats alemanys, revolucionats com si s'haguessen pres anfetamines, van enmudir per sempre.

A Berlín ja sóc enginyer. El meu projecte va ser avaluat amb un 1,3, nota alemanya, que ve a ser un 9,5 més o menys equivalent segons les notes espanyoles. I per la resta, ja des de fa un temps vagant pels carrers com si fos un fantasma, ja conscient de no pertànyer més a aquesta realitat. Els comiats han començat, també els preparatius de la tornada.

Voldria contar-vos que estic cremant com un dement els meus últims cartutxos a Berlín, que estic fent totes les coses que em quedaven al tinter... però lo cert és que aquesta setmana està fent prou mal oratge, que se'm fa titànic l'esforç d'alçar-me pels matins...

...i que ja no tinc moltes més ganes de continuar amb aquest blog. Fins la darrera entrada, que de fet ja està preparada.

JULI

Vendetta

2008-06-22T15:23:00.000-07:00

¿On estaves tu quan Espanya es va prendre la revenja contra Itàlia després d'aquell mític partit del Mundial de 1994 on Tassotti li va trencar el nas a Luís Enrique i l'àrbitre no hi va pitar res?

¿On estaves tu 14 anys després? ¿On estaves el dia de la 'Vendetta'?

Jo estava al Café am Neuensee de Tiergarten, al costat mateix de l'embaixada espanyola. Al final de la segona part va començar una tormenta estiuenca espectacular que va fer que tots fugiren o anaren a refugiar-se baix un sostre. Però jo tenia un paraigües i vaig obrir-lo, i vaig romandre sentat amb 3 amics més, soles com illes on feia 5 minuts hi havia 400 persones.

I d'aquesta manera, acurrucats a l'empar del paraigües, vam patir en la pròrroga i agonitzar als penalts. Però el dia de la 'Vendetta', ni la plutja més salvatge va aconseguir que deixàrem de costat la nostra Selecció.

Cesc va marcar el definitiu. I vam esclatar d'alegria per Tiergarten.

JULI

'Ausgannnng' a Berlino

2008-06-19T15:52:00.000-07:00

O la materialització del cèlebre refrà: 'Donde las dan, las toman'.

A la fi les nostres xiquetes romanes, que fins a aquesta setmana no sabien que hi havia més món apart d'Itàlia, li van tirar ovaris i es van comprar uns vols a Berlín. Ací els esperava uns dies irregulars, meteorològicament parlant, un Leandre més ansiós que mai i un guia fòra de sèrie curtit en mil visites i recorreguts turístics, com sòc jo.

Ambdúes, però especialment Majo, van dur un malitroque suficient per haver montat una tenda de roba. Molt agraides les dues, ens van dur una samarreta color roig sang, que permet identificar-me a kilòmetres de distància, i alguns productes de la terra (pasta, més pasta, i una sobrasada de Pego). Leandre i jo vam tindre la genial idea de alquilar bicicletes per aquestos dies, i aquesta decissió ha sigut, sense dubte, la clau de l'èxit i de la satisfacció de les xiquestes després fent resum.

I és que en aquestos 4 dies hem creuat Berlín de part a part... ¿Què no haurem fet 50 o 60 km? I gràcies a les bicicletes no se'ns ha quedat ni un mal racó per vore. El dissabte va ser el dia de la visita de la Berlín monumental. Per la vesprada vam enganxar amb el vibrant partit d'Espanya - Suècia, on es juntàrem amb l'armada espanyola, a qui vam presentar els 'nostres productes de la terra'. El resultat acompanyà a què ho donàrem tot per la nit en una de les discoteques mítiques de Berlín.

Diumenge és sempre dia de Brunch i Mauerpark. El problema va ser que una plutja salvatge ens va interròmper la jornada, xopant-nos d'amunt a avall, i obligant-nos a tornar a casa per fer una mica de temps. Aleshores els guies els vam ficar unes classes teòriques sobre el Mur de Berlín, que a continuació es completarien amb unes pràctiques viatjant a conèixer el troç més llarg de mur que hi queda alçat en l'actualitat. Després d'un bàrbar creuament de ciutat acabàrem en la flamant Potsdamer Platz i, finalment, fent barbacoa en la residència on jo vaig viure, i encara viu Leandre.

Per al dia següent hi era previst una mica de periferisme per vore els llocs que se'ns havien quedat aïllats. Incursió infructuosa al Museu de la Tècnica, que el Monument als rusos va saber arreglar. Per la vesprada compres i Reichtag, i a sopar en casa que la butxaca pica. I per al quart i darrer, excursió en bicicleta als llacs que queden entre Wannsee i Potsdam, fent un sender paral·lel a la vorera que arribava fins la capital de Brandenburg.

La veritat és que la ciutat está indescriptiblement captivadora i hem pogut apreciar, en estos dies, tota la gama del color verd i blau. Les xiques han estat simpàtiques i agraïdes a més no poder, i no ens han ficat en cap marró, excepte quan Aurora deixà caure la cartera de Majo a les vies del U-Bahn, i jo vaig haver de fer 'Van Damm's Inferno' per rescatar-la. Quina esceneta, senyor...

Gràcies per haver-vos decidit a vindre. Ens feia falta la vostra companyia. Ens tornarem a vore en València.

Berlín ha entrat en cònter enrere. Cada comiat ja comença a ser un incurable colp a la testa, una ventada a la cara d'una tempesta que no hi tardará en arribar. Nous rostros, tanmateix, no deixen d'entrar a formar part de la meua cotidianitat. Fins i tot alguna xica que em regresa a un antic jo, més nen, més somiador...

... més jo, després de tot. Difícil resistir-se a no perdre el cap pel fruït que temps enrere havia donat per perdut.

Comence a entrar en establiments per darrera vegada, visite monuments en última instància, em despedisc dels llocs i de les persones amb un 'fins l'altra' que ja no sé si vaig a poder complir... Avui és un dia bo, però quan en ve roïn, allò que ve no sembla la fi d'una etapa, sinò la fi del món.

Fins l'altra, si la hi ha.

JULI

P.D.: Com es pot ser tan cerril i celebrar una victòria de futbol fins les 5 de la matinada, pegant bramits pel carrer... ¡Què ganes tinc de que se'ls passen per la pedra en semifinals!

LdV: Faràndula 5 estrel·les

2008-05-29T08:29:00.000-07:00

Què bé m'ho he passat...

Berlín. 30ºC. Comença l'ultimíssima etapa rere el meu pas fugaç, però intens, vaja si intens, per València i Madrid, carregat de bon karma i amb una petita il·lusió al cor després d'haver congeniat amb una xiqueta malaguenya.

Si fos Albert i escrigués a la seua usança tot el que m'ha passat aquestos dies, perdria el vol de tornada a València. Així que ho faré el més resumidament possible. Acollida al pis de hobbit de Mareta a Madrid, sopar amb especialitat alemanya - salxixetes - i contamenta de vida i penes. Divendres viatge a València, graduació de la meua germana, antics amics i records-llamp d'aquells dies de batxiller, soparet amb Saül i Tipet i demostració de qui continua sent el rei del Pro Evolution.

Dissabte cita indispensable amb el meu cantautor favorit, David, i una orxata a Daniel amb la companyia d'una representació del meu temps a Berlín. Diumenge tornada a Madrid, i Berlín em torna a esperar allí de nou per dinar tots junts: les xiques, Joan Cobra de Vila-seca i jo. Besos, comiats, i comença la jauja pagada d'aquest encontre 'Leonardo da Vinci: 15 años prestigiando la formación profesional'.

2 nits en hotel de 4 estrel·les en el centre de Madrid, desdejuni buffet lliure inclós. Habitació gegant i elegantíssima, llit doble tan gran, que s'hi tomben 4 i no es toquen. Quarto de bany ampli i impecable.

Dilluns. L'encontre té lloc en altre hotel a 10 minuts a peu, l'Hotel Melià Castilla de 5 estrel·les. Increíble luxe i ostentositat, d'estil colonial. Acreditació, merchandising, llibrets on s'arrepleguen les nostres experiències. Auditori gegant per 500 persones, algunes xerrades conyaso i se fa l'hora de dinar. Buffet lliure a base de canapés, exquisiteces, entremesos, i de plat fort paella i fideuà. Jo pulule entre la gent a soles fins trobar algú amb qui poder ajuntar-me. I done totalment amb el clau.

Andaluços pertanyents a un programa de formació professional. Un grup super unit d'unes 10 persones, xics i xiques. Graciosos a més no poder. Borratxos a més no poder. A les 4 de la vesprada m'havien fet beure 2 rons amb cola, mentre ells ne duien 4. I en pocs minuts teniem les primeres sessions de treball en grup.

Jo venia amb la idea de traure un poc de suc a l'encontre, però el contingut no donava molt de sí i este grupet m'invitava més a passar-m'ho bé que a contribuir conciençudament. Les xiquetes molt maquetes. Prou receptives amb mi per ser jo la 'novetat' del grup. Discretament li fique fitxetes a una molt simpatiqueta, i es va deixant fer.

Sopar de gala en l'hotel. Músics en directe, un mag fent truquets de cartes entre la gent. Eixim els últims del hotel, alguns prou regular, i anem a buscar algun lloc on clavar-se unes horetes més, on comence a entendre'm una miqueta amb altra de les xiquetes andaluses, aquesta la més boniqueta del grup. Ens tiren del bar i després de pegar-se unes rises al carrer amb els més bufats, acabe gitant-me a les 3 i mitja.

Al dia següent em pelaria alguna de les primeres xarles, i acudiria directament a les sessions de treball. En elles em passe infaltilment notetes amb les xiquetes, que seuen darrere de mi. Elles entren al trap, i la boniqueta em diu que s'alegra d'haver-me conegut. És la senyal. És el moment. Hi ha que ficar la fitxa definitiva. Què fitxa, dic... El dobló d'or hi ha que ficar! Així que improvise uns versets per a les xiques, i a la meua rubieta me l'acabe de guanyar. La concessió del seu correu així ho demostra.

Després una miqueta de companyia i de seure juntets en la darrera xerrada. I la convenció no dona per més. Despedida calurosa de la gent, comiat amb complicitat de la rubieta amb peneta al cor, però amb la possibilitat de poder vore-la a Londres, on estarà a partir d'agost i on jo vole amb la família en eixes dates.

Comiat de la gent de Madrid, i de nou a Berlín, casualment al vol, més acompanyat de coneguts que mai. Ara, a viure la traca final de Berlín i a mantindre de la manera que siga encesa la flameta de la rubieta malaguenya.

Per acabar, algunes reflexions al voltant d'aquestos dies:

- Gràcies a totes les persones amb qui he passat curts o llargs moments esta setmana. Em feia falta tornar a saber de vosaltres.
- És vergonyós de vegades veure com es despilfarra diners organitzant events com aquestos, als quals s'invita a 500 persones, se'ls paga el viatge i l'allotjament, se'ls dona de menjar, i total per ficar en comú 4 idees que tots ja sabem.
- Les històries i anècdotes de la gent quan viuen a l'estranger són veritablement interessants i divertides.
- Albert i Carles: ¡s'ho haguésseu passat com els índios!
- ¡Vixca Andalusia i les seues dones!
- De vegades pense que estic mort, però sempre apareix algu per qui mereix resucitar.

JULI

Volar solo

2008-05-27T15:57:00.000-07:00

Siempre me hacen llorar los aeropuertos,
su trasiego de pies, yo ingenuamente
inventando tu rostro entre la gente,
despegamos, no estás, soy hombre muerto.

El ruido del motor me narcotiza,
la azafata me ignora, la bonita
muchacha de mi izquierda ya dormita,
tu recuerdo fugaz me fragiliza.

Pruebo en vano a rimar dos consonantes,
mi lírica no fluye como antes,
turbulento regreso a mis asuntos.

Toco tierra y espero mi equipaje
sin poderte poner en un mensaje:
-en seguida volvemos a estar juntos-.

La dignitat dels finals

2008-05-20T07:49:00.000-07:00

Avui he començat a tancar la meua penúltima maleta a Berlín. Com alguns ja sabeu, passaré uns dies a Espanya, del 22 al 27, amb motiu d'un encontre de beneficiaris de la beca Leonardo que té lloc a Madrid, i la graduació de batxiller de la meua germana.

La graduació de batxiller. Em recorre l'esquena un calfred només de imaginar-me al mateix escenari on fa 6 anys em graduava jo, i escrivia una de les pàgines més indescriptiblement belles de la meua vida amb un discurs per als meus companys, que segur que encara recorden amb emoció i no em tremola la veu ni l'humiltat al dir-ho.

En aquells dies jo estava enamorat. Malaltment enamorat com el nostre sentit comú només ens deixa enamorar-nos 1 ó 2 voltes en la vida, potser. Però aquell discurs no hagués pogut escriure'l si no hagués estat enamorat. Perquè estava enamorat i estimava a una persona, i això em duia a estimar tots els demés companys, els meus professors i, en especial, a Rogèlio (qui ojalà em llegira encara), els dos anys magnífics viscuts, cada centímetre quadrat de terra que xafava i cada trocet de record.

I així, per la porta més gran, vaig abandonar la meua infància i vaig començar la meua etapa com universitari, com adult. Això si va ser una gran manera de tancar un cicle.

I aquesta reflexió em fa tèmer com de dignes o gloriosos seran aquestos últims dies a la Tierra Prometida, que s'apropen ferotges i venen a per mi. No tot ha anat com jo hagués desitjat d'un temps a aquesta part, i em preocupa vore'm abandonant Berlín per la porta de darrere. Possiblement el llistó va quedar tan alt l'any passat, que inconscientment espere poder comparar exitosament aquest any a l'anterior per poder dir: 'ha valgut la pena plenament'.

El 15 de juliol tinc el vol de tornada a València. Són menys de dos mesos als quals ja pareix ser massa tard per trobar algun treballet o pràctica relacionada amb els meus estudis, pareix ser massa tard per fer algunes de les coses importants que hi volia fer i pareix ser massa tard per buscar la més burda manifestació d'amor en una xica.

A l'auxili acudeix una cançò que vaig escoltar per primera vegada al blog d'Albert: "Not too late". Espere que no siga massa tard.

Pròxima cita: Madrid. M'espera lo bó: Pilu, Blanca, Irene, Ana, Elena, Joan i una miqueta de 'Mar'.

JULI

En vosotros aprendo que la vida
tiene menos que ver con los principios
que con la dignidad de los finales.

Luís García Montero

Gràcies pel verd

2008-05-01T03:52:00.000-07:00

Tot va començar, precisament, quan va acabar. El dia que Joan abandonava Berlín començava una nova vida per a d'ell, una nova vida per a mi, i una llarga espera per al pot de curry que em va regalar, el qual va tindre que esperar 6 mesos fins que el seu amo tornés a donar-li sentit a la seua ingestió. Així que, ja des del primer dinar a casa, els nostres culs van començar a fer 'mambo' i a crepitar com a aquells dies de la tardor.

Després vingueren de nou les nits de destrucció, passant per les festes de guarreig de Siegmunds Hof (la nostra ex-residència) i acabant la nit en el 'Tresor' a colp de martell i yunque. La autèntica banda sonora de l'infern. Més que acabar la nit diria encetant el matí, ja que quan vam eixir d'aquella sòrdida caverna ja feia un sol de justícia que llevava la son.

I ja que entre amb les sordideces, també vam tindre temps per repasar tots els vídeos de mal gust que recordàvem de 'Youtube'. Entretant vam descobrir un programeta que tradueix text en veu ('Vozme', pels curiosos) i produeix uns missatges de pissar-se de risa. Un par d'amenaces verbals als nostres amics Felipe i Jordi van fer les delícies dels oients, que es tronxaven de risa.

Joan es va tornar a anar, confesant que s'hagués baixat de l'S-Bahn i hagués començat una nova vida baix el pont de Warschauer Straße. Jo vaig perdre un altre petit tros d'ànima, com cada vegada que algun dels meus amics marxa de Berlín, i vaig traure alguns grams de força per fer 'brunch' amb Elvira, que havia passat uns dies en la 'Tierra Prometida' d'interrail. Ella fantàstica, com sempre, i a mi se'm va anar altre trocet d'ànima dels que em queden quan la vaig acomiadar a Alexanderplatz.

Ara tot just he desdejunat un Frenadol, conseqüència inevitable d'aquest passat cap de setmana meravellós. Meravellós també, en gran part, perquè la primavera arribà per fi a Berlín i no cap més verd en aquesta ciutat. Ha sigut realment aquesta setmana quan he recordat veritablement per què vaig decidir quedar-me un any més ací.

No sé a qui li correspon... però gràcies pel verd.

La resta de notícies interessants es pot resumir en què ja he entregat un esborrany de projecte, i molt probablement entregue la versió oficial aquesta setmana venidera; que treballe en una empresa de productes de tecnologia solar fer labors de diga-li 'control de qualitat', diga-li probar si funcionen 1000 cables; que estic pendent que me em facen un petit contracte en la universitat per colaborar en un projecte amb un professor xilé...

...i que sóc afortunat, perquè sempre torne a Madrid. Estaré en la capital els dies 22, 26 i 27 de maig.

Feliç dia del treballador. A Berlín són segures avui les manifestacions antifeixistes. Es conta que són realment violentes. Anirem a vore-ho.

Fins prompte.

JULI

Tot alemany té un policia a dintre

2008-04-19T10:46:00.000-07:00

Darrera etapa a Berlín.

Vaig arribar-hi a casa rere una maratoniana jornada pel món, alçant-me a les 7.30 a.m. aquell diumenge, passant per Madrid, i entrant per la porta de casa finalment a la 1.30 a.m. ja del dilluns. Aquella nit va parèixer que els astres s'havien conjurat contra mi per tal d'impedir-me l'arribada tranquil·la a casa.

L'odisea comença després de què, contra tot pronòstic, el vol d'EasyJet eixira en hora i les maletes aparegueren més ràpid que qualsevol volta que recorde. Tot pintava perfecte, però al arribar al l'S-Bahn, me'n adone que estan d'obres i tenen el servici reemplaçat amb busos (açò també va per tu, Joan, i per cert, Schönefeld és era zona C). Escales amunt amb el mort de la maleta, espera, i 20 minuts d'autobús fins on ja era possible agafar l'S-Bahn.

Dirigint-nos cap a l'estació unes 15 persones, estació en la que tampoc hi havia ascensor, lo qual significava maletes a pols, l'S-Bahn que esperava es pira mentre acabem de pujar les escales. Nosaltres, usuaris, ens quedem perplexos de què ni tan sols ens haja esperat sabent que veníem. El següent S-Bahn tarda 15 minuts, i només ens va moure 2 parades més, on vam tindre que baixar, canviar d'andana (puja i baixa escales carregat), i còrrer perquè arribava el que ja m'acostaria a casa.

Entre exhaust, reballe les meues pertenències als seients, i sec estirant una pata damunt el seient de davant, intentant fer una cabotaeta (hi quedaven encara 40 minuts de viatge), sense que la vertical del meu peu hi quede damunt de la tapisseria. És en eixe moment de un dilluns a les 0.30 a.m., quan Satanàs va colocar una abuela asquerosa darrere de mi, que em va tocar l'esqueneta per dir-me que abaixés el peu, que s'embrutava el seient.

Bé sap Déu que vaig estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida... No era qüestió d'agredir fins la mort una senyora, així que vaig baixar el peu i vaig continuar el viatge amargat.

Jo sempre dic: "Tot alemany té un petit policia a dintre".

Al arribar a casa vaig comprovar amb pesar, per si tenia algun dubte, que per company de pis tinc un senyor porc, un gorrino de cabo a rabo, que tenia l'escala de l'entrada desfeta, la bolsa de fem a la cuïna treta, el quarto de bany amb un pam de pols... Bé sap Déu que vaig tornar a estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida. Però era massa tard, i mancava de forces, d'una Màgnum Desert, d'un sil·lenciador, lleixiu i una bossa de fem tamany humà.

Ja al sendemà vaig començar amb altres cavilacions. La meua sustentació econòmica futura venia pareguent dubtosa, al no saber quantes hores anava a poder fer en l'empresa on m'han agafat de 'xicquefadetot'. Però la meua sort va canviar en poques hores, quan vaig comprovar que aquesta gent sempre tenen assumptes on puc ajudar (p.e., amb els clients espanyols i amb tasques de traducció), i perquè el mateix dia em van oferir un treball de 40 h/més per 500 € en la Universitat, a càrrec d'un professor xilé molt maquet. No està encara clar, però pareix que anirà endavant.

I també van tornar les gran nits de parranda. Ahir festa de disfresses, on vaig confeccionar in extremis una disfressa de mariarchi amb un barret mexicà, una toga de colors i la guitarra. L'error de la nit el vaig cometre quan em deixí embaucar per una londinense que sabia una mica de castellà, i em va utilitzar com a professor particular durant unes 3 hores. Sense cap ànim de lligar, em va fer repasar aspectes de la llengua de Cervantes com: els dies de la setmana, els mesos, els colors, la família... Tot això parlant a la velocitat del caracol i equivocant-se cada 2 paraules.

La meua paciència es va acabar, encara què més tard de lo previst. Aleshores l'encert de la nit va ser treure la guitarra i entretindre a les xiquetes amb el repertori de sempre que tots conegueu. Cada vegada sòc més professional i encadene les cançons millor. Ofici tinc, però mai em guanye els favors d'alguna de les assistents.

M'encanta cantar 'Tierna y dulce historia de amor' de Ismael Serrano. I a totes els agrada sentir-la. Vos la deixe sentir. ¡Fins prompte!

S.P.Q.R.

2008-04-08T09:20:00.000-07:00

Senatus Populusque Romanus, o el que és el mateix, "El Senat i el poble romà".

I és que Asterix i Obelix ja ho deien: "¡Aquestos romans estan bojos!". I això que ells no van tindre que creuar la Piazza Venezia sense semàfor, ni van estar apunt de ser arrosegats per les motos que eixen, al ficar-se verd, com si del GP de Mugello es tractés.

Però bé, no tot eren romans en Roma, sinò que Albert, Leandre, Majo i Aurora van ser els meus aliats de la gàlia indestructible per tal de fer front l'asedi de turistes que botaven tres si pegaves una patada a una pedra. Faré una menudeta crònica dels nostres episodis allí, començant pel Foro romà on la meitat és Foro i l'altra meitat és la casa d'Augusto. Quina llàstima que de tot no quede ni la dècima part i tingues que tirar d'imaginació per reconstruir-te la monumentalitat d'aleshores. En el fons, allà ja funcionaven com ací. Era el millor terreny de la ciutat i els emperadors es feien temples al seu honor com ara qui es fa chaletets a vora platja pels seus collons.

Ni Nou Camp, ni Maracanà, ni res. El Circo Màximo era una barbaritat d'estadi on s'hi clavaven 250.000 romans per vore les carreres de quàdrigues, ja que el Càlcio encara no s'havia inventat. Però on realment s'escoltava encara el fervor de la gent era al Coliseu, que deuria ser una olla a pressió vent a les bèsties menjar-se als gladiadors. Curioses les històries dels emperadors, la majoria embriagats del seu aires de grandessa. Però quan arribava una mala pècora com Cleopatra VII, eren capaços fins i tot de regalar-li la meitat de l'imperi perdent el cap per ella.

Ay, les dones... Quan de poder han tingut sempre...

Amb la caixa que fa el Museu del Vaticà en un dia, menjen un mes tots els clèrigs del món. I què barbaritat de coleccions. Això sí que es tindre per tindre exposat. Realment sensacionals són els frescos de les cambres dels Bòrgia i com no, la Capella Sixtina, que el pobret de Michelangello se la va tindre que pintar a desgana perquè lo que a d'ell li agradava era escolpir. Les vistes des de dalt de la basílica de San Pietro són realment collonudes. I també el meu vídeo diguent amb la plaça de fons: "¡Alà es gran!". Sense deixar de costat la catolicitat, esglèsies i basíliques a Roma hi ha a pataes, i a més són cada repepinà d'esglèsia de por. Segurament, quan més gran són, més cas els fa Déu als devots.

Les piazzes i les fontanes de Roma sí que són un vertader encant. Es conta que un home es dedicà a recollir la recaudació de la Fontana di Trevi durant 34 anys, traguent-se uns 1000€ al dia. Pareix ser que li deien Bill Gates. I sopar en la Piazza Navona ha de ser el més paregut d'estar al cel. Dic el més paregut, perquè per a estar ú s'ha de fer un gelat en 'la Palma', la gelateria on jo he vist més sabors del món. Més de 100 vaig contar, a quin millor. Un orgasme per al paladar.

Ara que llig la meua darrera frase, millor que es prenga metafòricament, que les ments més desviades poden fer de l'expressió una imatge desagradable...

Aquesta estança a Roma ha sigut molt més meravellosa gràcies a: Martina, inventora de la 'cremina' per preparar els millors espressos que he probat, a Verònica, per tindre les castanyes més grans que he vist en la meua vida, a la guia Lonely Planet d'Albert per les seues suggerències i curioses informacions, als revisors dels autobusos i els tranvies, per no deixar-se vore gens, a la Mensa de la Universitat Roma Tre, per ser l'enveja de totes les Menses d'Europa i pels seus postres encissadors, a Albert i Leandre, per conservar el seu estat d'electrons excitats, a Aurora, per intentar colar-se en el Foro a base de trompaes al control mecànic i a Majo, per confesar que hi ha nits en què sense saber per què perd els pantalons al llit i que de vegades en cansa de sentir-se parlar.

La transició l'efectue ara mateix a València. Pròxim destí: Berlín, la Tierra Prometida.

¿Se'n veniu, xiques?

Excuses

2008-03-30T14:46:00.000-07:00

El final de l'hivern ens ha dut els dies més freds i tediosos de l'any, amb eixa climatologia adversa que caracteritza el març berlinés. Què pot fer el senyor meteoròleg d'Internet quan sap que en 24 hores eixirà el sol, s'encapotarà, farà fred, arruixarà, caurà pedra i neu, tornarà a eixir el sol, es tornarà a encapotar, tornarà a nevar, escamparà, tornarà a fer fred. Quina locura. Per sort pareix que ja ha acabat tot, i els 15 graus durant el dia són una promesa feta realitat.

Quan de temps sense escriure. No sé quina excusa posar, perquè totes són certes i ninguna ho és al mateix temps. Crec que en el fons té que vore amb una pèrdua del rumb, una manca de nord. El rumb es perd quan et veus fent coses que no tenen un complet sentit, que no estan tot lo bé que ú vulgués. Es perd quan de sobte ú es sent acarreant moltes deudes. Deudes a la família per donar-me l'oportunitat de viure dos anys a Berlín, deudes als amics als qui vaig prometre tornar molt abans, deudes als què no troben res nou al blog quan volen saber de mi, i altra mena de deudes que potser només estan al meu cap.

Avui ja puc dir que aquest llarg viatge de quasi dos anys tindrà acabada a finals de Juliol, ja que un petit treball aconseguit a una empresa (desafortunadament no té res a vore amb els meus estudis) em permetrà allargar la meua estança una mica a Berlín i poder gaudir de la bellesa de la primavera per segona i, pot ser, darrera volta. Desconec com afrontaré aquesta última etapa a Berlín, però coneguent-me, imagine que amb prou malancúnia i amb el cor en un puny de saber la tristessa que dòna concloure una etapa i la peressa d'haver de començar-ne un altra.

Necessite vacances. He estat treballant prou dur el darrer més per tindre escrit el projecte per final de més. Al final, contingències han fet que només el puga tindre però en 'brut'. Dedicar-se en cos i alma a una cosa no és massa sà, però aquestes ganes de voler ser oficialment enginyer, de fer un bon treball i que es reconega, d'estar a l'altura dels meus amics que ja venen acabant la carrera, de vegades aquestes ganes fan massa pressió al cap i se m'oblida que, per damunt de ser enginyer, de fer bon treballs, d'estar a l'altura de les coses...

...per damunt d'això, s'ha d'intentar viure equilibradament amb tot el que ens rodeja.

Aurora! Majo! De seguida vaig cap enllà!

JULI

Ya ves...

2008-03-12T06:52:00.000-07:00

Ya ves

que yo también me canso de ser hombre
y con tantas y tantas despedidas
no consigo curarme
de la Tierra Prometida.

Ya ves
me recubres de humanidad
recogiendo la metralla
de antiguos bombardeos
y el amor es difícil
y extraño en estos tiempos.

Ya ves
me traes un recuerdo de allí
de ambos, de hace un año,
y mirar atrás aún me estremece
y desvela mi corto sueño.

Así también yo escribo
para recordar
qué aún sigo vivo
y las batallas que me faltan
y los héroes que han de ganarlas
debiera de inventarlos.

Así yo canto y puedo recordar
que lo lejano está a mi lado
que a veces no hay camino
pero sí un claro horizonte.

Yo no sé si Berlín
será el escenario
de un futro encuentro.

Pero gracias por volver
aunque ya ves,
en verdad nunca te llegaste a ir.

Supongo que por eso
es como regresar a casa.

JULI

Los tercios de Flandes (II)

2008-03-09T03:20:00.000-07:00

O jo quasi diria: "Los quartos de Flandes". Dedicada a Joan Roigé.

Fa temps que no parlem del nostre (meu) Hollander. Sé que et mors de curiositat per saber què és d'ell, si continua deixant la tassa damunt de l'escalonet del quarto de bany, les portes dels armaris de la cuina obertes, etc. Bé, doncs ahir en un moment en què estava fora de casa, vaig fotografiar-li l'habitació.

Vegen i jutgen vostés...

D'aquesta foto jo destacaria el got i la tassa damunt de la taula, l'obridor d'ampolles, pastilles, CD's, papers, una caixa de medicaments al lloc on eixen les fulles de la impressora i les torrades damunt de la torre de l'ordinador.

Sabates arreu, calcetins per terra, brutícia, estenedor per mig de l'habitació, el tovalló damunt del llit, mantes revolicades i llit sense fer, papers damunt de l'estora, cables, caixes...

Taula supletòria amb margarina, supose que per untar-se el piu, desodorant, crema i màquina d'afaitar, raspall de dents, brick de suc, caixa de Müsli, spaguettis i altre tipus de menjar a l'estanteria negra, cerveces buides a la caixa...

No entenc com un ésser humà pot ser tan porc, com pot viure en eixa putíssima cortiella. Així com li vaig a demanar que intente tindre la cuina i el quarto de bany nets, si li la suda viure entre porqueria... És una batalla que tenia perduda des del minut 1.

La teua noieta amb el seu look berlinés està per ací. Tan maqueta com sempre. Ara, viatge d'arquitectura, res. Han vingut a eixir a mort totes les nits. Ana també està per ací. Així que per uns dies, Berlín torna a ser més Tierra Prometida que mai.

Un fort abraç.

JULI

P.D.: Quina paciència, senyor...

Capitans, herois, senyals

2008-03-05T16:25:00.000-08:00

L'hivern agonitza a Berlín. Potser haja mort aquesta nit després una tempesta enrabietada i tirant neu per la boca, ferit de mort. Quan he descorregut les cortines m'he trobat amb aquest paissatge:

i un cel ras i quiet com si no fos cert que hi hagués neu baix els meus peus. Ara llueix el sol amb força i el blanc mant de la foto no ha aguantat gaire els sues primers 4 raigos.

Corren temps a Berlín en els que trobe a faltar 'un capità, un heroi o una senyal', com descriu en la seua cançó Fernando Delgadillo, un cantautor mexicà que tot just he descobert i que per la seua qualitat jo el considere l'homònim de Silvio Rodríguez a Cuba o de Joan Manuel Serrat a Espanya. Sempre és agradable fer descobriments. Descobrir neu rere les cortines, descobrir a gent nova interessant, descobrir un tresor amagat en els lloc per on passes la vista continuament, descobrir lo millor de mi mateix i fins i tot, descobrir lo pitjor d'altres persones pot ser bo sí es a temps.

L'empresa de transports de Berlín, la BVG, ha decidit des d'avui i fins 9 dies mínim endavant, fer vaga amb un servei mínim de transport cada 30 minuts. Quedar-se sense transport a Berlín és com quedar-se sense boli en un examen. Estos dies em tindré que pensar bé si em compensa cada dia anar a la Universitat, si he de necessitar 45 minuts per cada viatge.

Duc ja un temps escrivint el projecte, i aquest fet em te completament absorbit. No tinc altra voluntat al cap més que fer-ho el millor possible i donar-me aire per poder entregar-ho abans d'anar-me'n a Roma amb Auroreta i Majo de vacances. Però hi ha dies que realment no veig la llum al final del túnel. Hi ha un microvirus de desesperança que campa ample pel meu ser, i de vegada en quan es manifesta a la seua manera.

Tindrà també que vore el meu desig de quedar-me fins a final de l'estiu ací a Berlín, contra les poques possibilitats de trobar pràctiques ací o en la Universitat, i lo fart que estic d'omplir i enviar sol·licituds que mai obtenen resposta (espere que només siga massa prompte per evaluar-ho).

Últimament pense en moltes coses, i la meua opinió al voltant d'elles va canviant amb l'oratge. Perquè tot és fràgil i res és constant, i molt menys etern, i cada punt de vista és relatiu. I jo només vulguera sentar-me en una roca ferma a la vora de la mar queta, i dir quatre veritats inalterables al pas del temps.

JULI

P.D.: Sent el retràs d'una entrada personal i d'aquestes gràcies a Elena per haver-me firmat al blog.

Què té a vore la física amb l'amor...

2008-02-27T01:49:00.000-08:00

Principi de conservació de l'amor:
"El amor no es pot crear ni destruir; tan sols es transforma".

Primera Llei de Newton:
"En absència de forces exteriors, tot cos continua en el seu estat de amor o desamor rectilini i uniforme a menys que actue sobre ell una força que l'obligue a canviar el seu estat".

Llei d'Ohm:
"La intensitat de l'amor que circula per les venes és directament proporcional al potencial aplicat sobre elles e inversament proporcional a la resistència en elles".

Llei de Gravitació Universal de Newton:
"L'amor que exerceix una partícula puntual de masa m' sobre altra de masa m" és directament proporcional al producte de les seues masses e inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa".

Teoria de la relativitat d'Einstein:
"Indica la relació quantitativa entre energia i amor en el procés en que una es transforma en altra, sent la constant de proporcionalitat la velocitat de la llum elevada al quadrat".

JULI

El gol de Cardenyosa

2008-02-24T08:33:00.000-08:00

M'ha costat anys i llàgrimes aprendre'm la lliçó. He tropeçat una i mil voltes amb la mateixa pedra. He maleit a les parelles que sonreien abraçades els diumenges. He caigut en combat amb les botes calçades. M'he adormit contant-me contes de fades i no he tirat mai la toalla per si altre món era possible...

I ara, que em sé la lliçó de memòria, que evite la pedra amb soltura, que mire a les parelles sene enveja, que sé retirar-me a temps dels combats descalç i sense soroll, que ni somie ni cap contalla aconsegueix adormir-me i que havia rendit els braços...

Ara.

1 dia, 1 segon en fa pensar...

Que deuria oblidar la lliçó, reballar-me contra la pedra, odiar a les parelles, lluitar amb o sense botes, adormir-me i somiar que altre món sí que és possible.

No sabria dir si sóc un assassí, un estúpid, un cobard, un caut, un fred o si simplement,

sóc el gol de Cardenyosa.

JULI

Històries de Sant Valentí

2008-02-11T02:33:00.000-08:00

Avuí fa exactament 3 anys que tu i jo teníem 3 anys menys. Tu encara no sabies massa bé qui era jo. I jo, per supost, molt menys sabia qui eres tu.

Com sempre que ja havia caigut la nit, em vaig dedicar a jugar al meu joc favorit de buscar-te. La bellesa del joc residia en què la recerca no estava basada en cap rigor ni cap procediment, sinò que consistia en obrir els 5 sentits i intentar seguir olors, formes, sonits, gustos i calfreds detectats a traces, o qualsevol altra manifestació sensorial que tingués que vore amb tu.

Aquell dia vaig tindre sort. Hi seies al fons d'una biblioteca, potser sent l'única que donava sentit a l'apertura tardia d'aquesta, estudiant (crec recordar) un exàmen d'idiomes necessari per fer un viatge molt llarg. Vaig haver d'inventar-me la més burda excusa per tar de fer-me l'aparegut i conversar una mica amb tu.

Així ho vaig fer, i amb aquell tremolor de veu vaig seure uns minuts a prop per sentir-te 5 minuts parlar i jo no fer cap cosa. Era suficient per ser feliç i tocar el cel en uns temps on "love was such an easy game to play". Vaig acomiadar-me de tu i, de camí a casa, vaig adonar-me que aquell dia era Sant Valentí i que sense voler, t'havia fet un minúscul regal buscant-te i tu altre igual a mi deixant-te trobar.

Durant molt de temps (no sé per què, quina estupidessa) em vaig preguntar si algun dia et donaries compte de la coincidència involuntària d'aquesta aparició...

...3 anys després, pense: "És obvi que no"...

I ara 3 anys després, és obvi que ja no em tremola la veu, ni les mans, ni les cames en cap biblioteca. Només em tremola el record.

Espere que estigues bé, allà on estigues.

JULI

P.D.: Les floristes de Zoo avui tenien més treball que mai...

La camisa negra

2008-02-10T04:24:00.000-08:00

UNPLUGGED

Podem estar parlant dels 10 dies més crítics de la meua estància a Berlín des què, ja fa 18 mesos, vaig arribar. Tot començava el matí del dia 1 de febrer, quan em resignava a admetre que l'averia d'Internet amb la que vaig anar a dormir no era de les que es resolien per art de birlo birloque.

Tot just ficant-me els pantalons em cridava un amic i, entre altres coses, em contava que hi ha vaga del 100% de la BVG, l'empresa de transport de Berlín, i ni U-Bahn, Tram ni Bus funcionaven. En efecte, cap U-Bahn havia sentit en tot el matí, així que tenia pinta de ser veritat. Aleshores, de sobte, vaig tornar a l'Edat Mitjana, sense transport, Internet i telèfon. Menys mal que tenia que preparar la presentació del meu projecte, i podia fer-ho des de casa.

Intentant solucionar aquest problema cridant al servici tècnic, van sortir tots els tipus de contratemps possibles: vaig sortejar log-ins i contrasenyes que ni tan sols sabia que havia de donar, em vaig quedar sense saldo a meitat d'una assistència telefònica, vaig haver de repetir al interlocutor vint vegades que parlara més lent i clar, que l'alemany no era la meua llengua mare (¿s'imagineu uno/a d'eixos que t'atenen, que et parlen amb una veu tan llunyana i impersonal que pareix que estiguen a l'altra part del món? Doncs en alemany...)

Tot plegat, l'únic en clar que vaig traure de les innumerables cridades va ser que el telèfon i el mòdem funcionaven, no així el router. Per solucionar-ho tenia clar el que tenia que fer. Una miqueta a la "Enjuto Mojamuto", reiniciar Windows, desconectar-ho tot, cridar al servici tècnic, etc. Però el router no emitia senyal. I a cada vegada que ho intentava, em quedava més prop d'engegar-ho, i em tornarva a fer fora el catxarro del dimoni.

Ahir pel matí havia decidit anar a Media Markt a comprar uno nou. Vaig fer un últim intent per allò de concedir-li l'oportunitat de gràcia i salvar-lo d'una martellà. Tal volta es passà la Verge Maria per Schönhauser Allee 54, perquè en 2 minuts el Router tornava a funcionar...

PROJECTE

Com vos deia, he estat prou ocupat preparant l'exposició del meu projecte. Hi volia tindre el gust de fer-ho en alemany, encara que sabia que en algun moment al dir 'Aktivitätskoeffizienten' o 'Randläufikeit' o tal volta 'Druckverlustuntersuchungen' se m'hauria de trabar la llengua. Em vaig acollonir prou al vore arribar gent i gent a la sala de seminaris, que ja de per sí sola imposa, i ja al sentar-se el supercapo del departament a 1 metre davant de mi, i els 2 subjefes a 2 metres, no passava un cànyamo pel meu culet.

El haver-me preparat molt la presentació m'ajudà a fer-ho dignament, ja que durant el directe, els factors nervis i idioma et mermen l'efectivitat fins al 50%. Vaig tindre algun lapsus, i en algun moment no sabia si estava parlant alemany o esperanto. Però després, al acabar, el feedback va ser millor del esperat i la gent em va felicitar pel treball. ¡Fins i tot els jefazos em van demanar la presentació!

En resum, tots contents, i ara a escriure el projecte, llevant d'un par de cosetes que encara he de fer a planta.

UNA DE LES MEUES

Ahir vaig aconseguir un número de telèfon. Sense dubte, treballe millor en solitari. Em vaig personar jo sols en una festa en casa de Nico (els danesos ja el coneixen), i ahi no hi havia ni mitja persona coneguda. El crack de Nico em va presentar, com si de l'home més famós de Berlín em tractés, a unes xiques alemanes molt maquetes. Una era l'amiga tonelleta, i altra una xica guapíssima, un àngel terrenal que es deixava fer i responia a les miradetes generosament. Vaig bromejar una miqueta, amb les dos clar, encara que l'interés només l'havia posat amb la rubia angelical.

Em venia rondant ja una estona demanar-les el mòbil, però quan em vaig donar compte havien vingut a despedir-se de mi perquè se'n anaven. ¡Agh, merda! M'agafaren a contra peu i no vaig saber reaccionar. Em quedí una estona lamentant-ho...

Però les xiques es quedaren una estona despedint-se de Nico també, i en eixe moment va sonar "La camisa negra". Així que vaig anar a buscar-les amb l'excusa de què aquesta cançò era obligat ballar-la. La meua rúbia, de nou molt generosa, es va deixar fer unes voltetes i tot lo propet que jo vaig voler. Però al acabar la cançó, tampoc vaig tindre valor de demanar-li ni el matrimoni ni les dades personals.

Ja estava tot perdut. Però Nico, el meu salvador d'aquesta nit, em va increpar: "Pero hermano, ¿qué hases que no le estás pidiendo el número?". Tenia raó. Les nits estes passen 1 cada 3 mesos. Aleshores si que, ja sense ninguna excusa burda, les vaig abordar just abans de l'eixida i vaig demanar-les el número per tornar-les a vore en alguna festa. La meua rúbia me'l va donar encantadora, i l'amiga em va dir que no feia falta, que li avisara a l'altra. Aleshores vaig entendre que a les xiques no fa falta fer-les el paripé: l'amiga tonellet sabia molt bé del seu paper d'amiga tonellet.

Aquest matí m'alçat amb un número de telèfon d'un àngel, i sense saber molt bé què fer amb ell...

JULI

P.D.: Parlant d'angelets, aquest que dorm caiguent-li la baba ne fa avui 24 palos. ¡Moltes felicitats, Carles!

Tipets Reloaded

2008-02-02T08:53:00.000-08:00

O la crònica d’uns dies en familia.

Tot va començar quan, a aquella rata d’Internet que és Carles, se li va ocòrrer mirar en EasyJet i hi va trobar uns vols en oferta Copenhague-Berlín per 40€ anar i tornar. Del 24 al 28 de gener pareixien bones dates, si no les millors.

Situem-se ja la nit del 24 de gener, quan a les 22.14 h de la nit havia quedat amb Leandre en Alexanderplatz per anar a recollir als danesos a l’aeroport. Però, malgrat que Leandre és l’únic ésser humà del món que duu el rellotge retrasat per tal de no arribar massa prompte als llocs, aquella nit la programació del seu software va donar algun error als codis ansiolítics, i a les 21.14 h rebia una cridada d’ell:

- Ie, paio! On estàs?
- Eeeeh... Estic a casa... Encara em falta vestir-me i asear-me.
- Que el tren ja està ací!
- Però no havíem quedat a les 22.14?
- ....
- ....
- Osti, sí, tio... M’he ratllat...
- Ale, vine-te’n a casa i fas temps ací.

La recollida, ja baix la meua supervisió, va anar sense sobresalts. Albert, que també duu un petit ansiós a dintre, no va poder esperar-se a casa a ensenyar-nos l’ampolla de Danske Vodka de la què s’havien aprovisionat a l’aeroport, i que, veritat siga dita, després no li farien més que un xupito.

Aprofitàrem el primer matí, que segons la previsió meteorol·lògica, era l’únic en què havia de lluir el sol, i ens vam escapar a vore la Zitadelle d’Spandau, al més pur estil castell de Helsingor. Llàstima que estava quasi tot tancat o no visitable, però vam fer fotos boniques, una emulació del trailer de Rambo IV per al record (espere que Albert la munte algun dia), i una visiteta al museu, que no estava malament del tot.

Passejant pel carrer peatonal més llarg d’Spandau i del món, anàrem a parar a un Burger King, on acabaríem demanant unes creïlles i fotent-se un bocata de fiambre amb tot el que havíem agafat de casa.

Era necessària una parada relaxada a casa abans del gran event del dia, així que Albert ens va ensenyar la seua nova jogina: un xoc de cartes amb un manubri que es col·locava al centre entre els participants, i que hi havia que agafar en cas de donar-se un duel entre ells. Després de tramar-me a diestra i siniestra i de totes les maneres possibles, Albert no va aconseguir que guanyés una partida i se’n anàrem als Karts amb un Jarno Jrulli (el meu apodo) exultant.

Carrera de Karts. La veritat siga dita, els copenhaguenses van decepcionar a la parròquia amb el seus 9º i 11º lloc, de 12 corredors. El llàtig de Picanya (llàtig no per la seua velocitat, sinò per la seua primura) va fer un respetable 5º, i el Tigre de l’Illa Perduda es va pujar al podi amb un 3º més que satisfactori. En acabar, Currywurst i Kebab de la pata del matxo pa’l cuerpo (Carles “dixit”; no sabeu com menja este cabró). El cos magullat pels Karts no ens va perméter eixir esta nit.

Matí següent. Vam dormir com a gatets al costat d’una estufa. Leandre s’anticipà quasi mitja hora segons el seu rellotge biol·lògic i ens pillà gitats. Ferem una volteta per fer temps, vaig comprar-me un “Rummikub” que se’m deu de Reis, i vam dinar a casa amb un menú made in Juli. A les 15 h teníem un tour dels “Berliner Unterwelten” (móns subterranis de Berlín) a través d’alguns búnkers de la 2ª guerra mundial.

La visita va ser més que interessant. Hi va valer la pena. Molt graciós el guía mexicà que quan feia alusió a les propietats de les parets, mentava: “¡1,5 metros de puro betón i asero!”. Vaig saber per fi on quedava el búnker del Führer i on es va llevar la vida (si és cert, i no mòra encara les cloaques de Berlín). Ara ja em puc morir tranquil.

Imprescindible partida a l’Snooker, en la que vaig tindre més mala sort que en qualsevol partida que recorde, i als danesos se’ls aparegué la Verge damunt. Els hagués trencat el taco en el cap de la ràbia, però a la segona partida, i sense brillar massa, la victòria es quedà a Berlín i es va vore com de paquets són estos danesos que venen ací a fardar-mos.

Vespradeta de Rummikub, i Albert de nou inventant-se regles perquè no sé quines ties seues juguen així i diuen: “¡Vinga, nena!”. Sopar en Amaretto, altra assignatura pendent de la visita de l’any passat. I per fí, eixos còctels que amb tanta passió havíen esperat els danesos. I rere el tercer còctel i els J x B i els L², Albert protagonitza unes de les escenes més patètiques del seu historial de liguerío diguent-li “preciosa” per la comisura de la boca a la cambrera que ja estava a 3 metres d’ell i, lamentablement, era més llega que el peu de Frodo.

I ja ben entonats, al Café Burger a donar-ho tot. I Carles, que a part de ser un savi i un excel·lent observador, com va demostrar a la cocteleria, resulta que també és un bon xarrador i es tirà parlant amb una tia cosa de 2 hores llargues, tant, que al final se’l tenim que emportar arrastrant-lo. La amiga d’esta, amb la què parlava Albert, se’n anà als 5 minuts de conversa al WC i no va tornar a aparèixer. Pensem que encarà hi estarà a dintre.

El diumenge, ja els 4 amb l’activitat mental del cuc de seda, ens dedicàrem a costrejar el més possible. Brunch per ací propet, curt passeig per Mauer Park i peli a casa, tots ben tapaets com iaiets. Per la vesprada un altra tanda de Rummikub, i un bon pòquer en la residència, en la què ni “Seguros Cervera” ni la seua subcontrata “Trancas Casabán” pugueren fer res per retindre el seu capital i guanyar la partida.

Dilluns i darrer dia. Aprofitàrem el matí per ensenyar-los les instal·lacions on fem el projecte als danesos. Van quedar impressionats. Bé, ara ja ho puc dir. Era tot un muntatge. En realitat ens passem el dia fent valoracions àcid-base. Dinàrem a la Mensa per què ells saberen quin tipus d’excrement ens tenim que jalar cada dia, però desafortunadament els hi va agradar. I com ja no quedava massa temps, visita a la xocolateria Fassbender & Rausch, on jo vaig pensar que els danesos havien perdut la xaveta amb la barbaritat de bombons que estaven comprant, i resulta que dos caixetes eren per a Leandre i per a mí. Un detall d’amics de primera categoria.

¿Com resumir aquestos dies? ¿Com traure conclusions? Doncs un sentir-se com a casa, amb la felicitat d’estar amb els de confiança, amb els semblants. I encarà que Albert, que és un copió, extraga que d’ara endavant vol donar-se-les de “madurito” com jo, sàpiga ell i vostés que anar de desinteressat no es pot aparentar si realment no ho sents, i que t’han hagut de trencar el cor unes quantes vegades i en molts trocets per poder arribar a un estat ací.

I encara així, ú no sap mai lo prop que està de què li el puguen tornar a trencar...

Gràcies pels vostres dies, amics. Una forta abraçada.

........

Sí. Deuria haver signat aquí dalt, i fer-vos creure que açò era tot lo destacat que havia passat aquestos dies. Deuria haver signat i omitit que Irene estava en Berlín aquestos mateixos dies. No deuria dir que un menut homenet dins de mi encara seia a aquella cantonada d’un carrer de Warschauer sentint com el cel i totes les constel·lacions se li queien damunt. Ometre que una minúscula part de mi hagués volgut que la línea del temps tornés a aquell dia on la implacabilitat del destí me l’arrancava dels braços...

Però ja feia temps que intuia que les coses no anaven a ser així. I després de comprovar el seu escàs interés en vore’ns personalment, un meteorit va succeir a la plutja de constel·lacions a aquella cantonada, reduint-ho tot a pols estel·lar.

Diuen que uns moments abans van vore a l’homenet allunyant-se i perdre’s de vista a l’horitzó, salvant així la vida.

JULI

Suspense a l'S-Bahn

2008-01-21T16:44:00.000-08:00

Com cada matí he anat fins a Zoo en S-Bahn, assegut, llegint amb fruició (per aquestes dates "La trilogia de Nueva York", de Paul Auster). Excepcionalment, i a causa de la plutja, duia el meu paraigües amb mi, que durant el trajecte he abandonat en el breu espai que quedava entre la meua nalga i la pared del S-Bahn.

He eixit de Zoo tranquil·lament, quan de prompte he precebut que anava lleuger de pes. Merda!. El paraigües...

En eixe moment que vull retrocedir cap a l'S-Bahn, dues marees humanes precipitades cap als seus destins, una que pujava les escales mecàniques i altra que baixava amb gent tot just eixint, em sumergixen en una mena de remolí-tornat del qual aconseguisc escapar tangencialment, amb la ajuda de la Mare de Deu, cap al meu S-Bahn.

Just en aquest moment, ja parpadejen les llums de tancat de portes i s'escolta "Westkreuz, zurückbleiben, bitte". El que precedeix, encara què sone inversemblant, ha succeït en dos segons com a molt:

- Recupere la verticalitat.
- Entre en l'S-Bahn retallant a un home com Messi (com Messi yo, no l'home).
- Faig la bicicleta a una abuela com Robinho (com Robinho l'abuela, no jo).
- Trobe a una senyora asseguda amb el meu paraigües en la mà, observant-lo com si es tractés d'un objecte selenita.
- Li arranque el paraigües de les mans com s'arrancaria un bolso, sense mitjançar paraula. Digna de menció és la cara de terror de la senyora quan un desconegut entre i sense explicacions li arrebata la seua nova adquirida possessió.
- Faig un revers com Michael Jordan.
- Surt de l'S-Bahn amb un gràcil bot qual cervatell just en l'instant que es tancaven les portes.

I missió complida.

Per cert, ahir vaig vore "9 reinas" i he recordat que en l'altra vida vull ser argentí.

JULI

Àngels i papallones

2008-01-17T00:04:00.000-08:00

Com si del seu hobby favorit es tractés
i pocs sabran millor fer-me enfadar
em va fer donar dos pases cap enrere
quan volia donar un cap endavant.
Perquè com ella diu, sent fada i bruixa
és fàcil inventar-se contes
i jo que vinc del fred i la gelor
em costa creure les ànimes calentes.
Vam seure com a sovint
fent angle, que tots saben
que enfrentar-se és cosa de parelles
i va bombardejar-me amb preguntes
curtes, llargues, dolces, sense resposta,
d'eixes bones que et fan pensar
i en algunes inclús fent-me dubtar
si el temps en ella hagués fet mella
i no recordara els meus detalls
amb la seua memòria mil·limétrica.

Va arribar-me el torn de les preguntes
i jo pragmàtic vaig estalviar el que ja sabia
i el que sense dir-ho, deia amb el rostre
i amb les mans, com sempre, tan reseques
ben mirat és cobard i poc cortés
però que li han de dir a les seues
papallones que tan alt venen volant
els meus àngels desalats a ras de terra...
Li molestava el sol i en una decissió
sense precedents va fer-me cas
canviant-se de lloc per estar més còmoda
i al parlar del futur, així
donant l'esquena al sol
vaig sospitar que aquesta anava per a llarg
però ni així, en el comiat
vaig voler abraçar-la com deuria
demostrant no sé què merdes
a qui menys ho mereixia.

Camí de casa tres o quatre paratges
d'eixos llocs grabats a foc al pit
i ni l'amagament d'una llàgrima.
Per això, al primer espill amb què vaig topar
no vaig reconèixer la persona
que estava a l'altra banda.

JULI

Para que yo me llame Ángel González

2008-01-12T17:24:00.000-08:00

La pasada nit, el poeta asturià de 82 anys Ángel González ens va deixar per sempre i, amb ell, un dels màxims exponents de la poesia contemporànea, segons el meu entendre. Entre els seus mèrits, que no són comparables amb els calfrets dels seus versos, es troba un premi Príncep d'Astúries de les Lletres, el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana i un premi Garcia Lorca de poesia. A més formava part com a membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Entre les seues últimes obres vullgués destacar el disc que el cantautor canari Pedro Guerra va grabar al 2003 amb ell i que té com a títol "La palabra en el aire", i del què extrac uns fragments i una cançó per donar-li aquest darrer homenatge pòstum.

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...

Fins sempre, geni.

JULI

Pongamos que hablo...

2008-01-10T11:47:00.000-08:00

...de Madrid.

Pongamos que hablo de la Ciudad Universitaria (y aqueños años en la facultad de ciencias), Moncloa y del Paseo del Pintor Rosalles (también llamado "de los árboles pelados"), del Parque del Oeste y del monumento egipcio, aunque sigo pensando que es un expolio. Pongamos que hablo de la Almudena y el Palacio Real, la Calle de Bailén (nótese que Madrid tomó los nombres de algunas calles del 'Monopoly') con su puente de Segovia, y la inmensa Plaza Mayor, donde según Pilu ejecutaban a judíos y se quemaban libros, con su Calle Mayor, aunque supongo que no es a la que se refiere Carlos Goñi.

Pongamos que hablo de la Plaza de España, de la calle de la Princesa y la Gran Vía, con su vendedor de poemas, con su pobre mendigo en Callao. Pongamos que hablo de un alboroto en la calle, la policía cortando la circulación, y Zapatero entrando a 5 metros de nosotros en el edificio del grupo Prisa, al mismo tiempo que comprobamos que nuestros móviles no tienen cobertura debido a un inhibidor de frecuencia. Y pongamos que hablo del Paseo del Prado, de la Cibeles y el Banco Central, de la Neptuno y el Manzanares.

Pongamos que hablo de un lugar céntrico, por ejemplo, la Puerta del Sol y el Km. 0. Y pongamos que acabamos la noche "En busca del tiempo" de cañas y tapas, recordando antiguas batallas en Berlín.

Pongamos un buen desayuno en Bilbao, andar por Fuencarral, la Plaza del 2 de mayo. Pongamos que conozco Malasaña, donde Sabina se haría mil rayas y donde creo encontrar mi Barrio del Carmen. Pongamos que hablo de la Calle de las Huertas (donde ella borracha gritó, mi nombre en las barras de los bares en que la amé) o de la casa de Joaquín Sabina. Pongamos que hablo de Chueca o de Tirso de Molina-Sol-Gran Vía-Tribunal (donde queda tu oficina para irte a buscar).

Pongamos que hablo de una ambulancia o un coche de bomberos, una napolitana en "la Mallorquina", un bocata de calamares (con mayonesa, claro) al lado de la Plaza Mayor. Pongamos que hablo de Majadahonda, de Cuatro Caminos (que en verdad son cinco), y de Barajas.

Gracias Ana, Irene, Elena, Blanca, Pilu (y José Luís Rodríguez Zapatero) por estos fantásticos días allí, y por descubrirme no la Madrid que se me antoja fácil de odiar, sino aquella Madrid habitable y hermosa por donde anduvieron antaño los cantautores de mi juventud.

Hasta pronto, Madrid. Besos berlineses.

JULI

La cita de l'any

2007-12-29T09:06:00.000-08:00

Crec que aquesta podria ser ben bé la cita de l'any:

"En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí a unos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con el pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven."

Dr. Drauzio Varella

Vos invite a deixar les vostres cites de l'any, i amb les recopilades farem una enquesta per donar amb la guanyadora indiscutible. Per acabar dir que des d'avui, Google Analytics vos vigila...

JULI

A qui corresponga

2007-12-24T18:27:00.000-08:00

Esperant que els Reis Mags al segle XXI estiguen ja dotats de connexió a Internet i que de vegada en quant visiten el meu blog, deixe ací els meus sincers desitjos per a aquestos Nadals i un nou any 2008 plé d'esperança i de futur, perquè és bisest, i les seues xifres sumen 10.

Que me libre de lerdos y profetas,
que no haga leña del árbol caído,
que sólo me corrompa un par de tetas,
que el tiempo se divorcie del olvido.

Que los sonetos me broten a chorro,
que guarde una canción en la chistera,
que en los pafetos me coman el morro,
que me enamore de la verdadera.

Que no me falte la suerte en el póker,
que logre un 'break' de 100 en el snooker,
que a las mujeres las medio comprenda,

que cada cual tenga lo que merece,
que sea todo no como parece,
y que te arda el recuerdo de mi ofrenda.

¡Bon Nadal i feliç any nou a tots!

JULI

P.D.: Y menjeu tot el que pugau, per favor...

Són prou motius

2007-12-19T09:16:00.000-08:00

Ma casa, els meus pares, ma germana, la meua família, els Tipets, la "Trucada", la nit de Cap d'any, l'Snooker amb Albert, els dinars en l'Àgora, la paella els diumenges, el filet amb creïlles, els sopars i els dolços de Nadal, la platja, la sorra, el riu, Vivers, els 15 graus més de temperatura, les poquetes hores més de llum, antics amics i antigues històries d'amor, la meua guitarra...

... són prou motius per tornar demà a València.

Molt promte, amb tots vostés, un servidor que escriu,

JULI

6 hores amb Lisa

2007-12-11T13:08:00.000-08:00

Vaig saber que m'havia enamorat quan Lisa va demanar la sisena copa de vi, copa que provocaria que jo arribés a casa ebri d'alcohol i borraxo d'amor. Estava en lo cert, perquè la mateixa nit em desvelaria sense motiu recordant-la amb tendressa, i el matí següent sentiria una lleugera molèstia al pit fructe d'un bombeig de sanc irregular, unes palpitacions com si d'una bomba cavitant es tractés, i les crepitacions d'un sistema de canyeries que es posés de nou en funcionament després de molt de temps de estar detés.

No la recordava tan bonica, tan rosa ni amb els ulls tan clars. Tampoc recordava ja que es podia passar un dolç moment amb una xica sense ni tan sols tindre que fer l'esforç de dur la batuta de la conversa o d'estar constantment guanyant-se la seua atenció. Perquè era fàcil fer-li riure, perquè li interessava el que jo li pugués contar i perquè en 6 hores de conversa no entren preses i dona temps a sonriure molt, a dir molt i a escoltar molt.

Per això, i perquè ha entrat com una fletxa en un bon moment de la meua vida, perquè necessitava una persona que m'abellira tornar a vore tot just haver-la deixat, perquè em naix (encarà que possiblemente no es transforme en res, però simplement em naix) tindre-li carinyo i respecte, fer-li una abraçada, i perquè massa poc de temps després del que jo pensava ja no m'escriuen per dir-me que em troben a faltar...

... per tot açò, i algunes altres coses que no sé contar amb paraules, vaig saber que m'havia enamorat.

JULI

Yo también sé jugarme la boca...

2007-12-01T16:50:00.000-08:00

Com alguns ja venieu criticant-me que en quant al tema dones em menejava menys que Don Pimpon en un llit de velcro, ara que per fi les tinc, vos deixe algunes notícies sucosetes.

És cert. La situació és tan precària enguany que Berlín està fent de nosaltres uns vertaders soldats de la nit. De vegades treballem en equip, de vegades individualment. Rara vegada les circumstàncies (quantitat de xiques al lloc, qualitat de xiques al lloc, ingestió d'alcohol de les mateixes, ingestió d'alcohol nostra, i una llarga llista de petits etcéteres) són favorables a nosaltres, així que quan se'ns presenta una bona ocasió, hem de disparar sense que ens tremole la mà i no està permitit en cap cas errar.

Unes vegades ens pot eixir bé i altres vegades ens pot eixir mal. Començaré amb un exemple de com pot eixir "un tir per la culata".

Noia de salsa. Havia cregut agafar un filó. La xica es mostra molt simpàtica per e-mail, donant-se massa ràpid a conèixer sense que jo pràcticament li haja preguntat per la seua vida. E-mails picantets, comentaris sobre xiques... Comence a olorar que pareix que és ella la que vol traure profit de la situació, i no jo. Desafortunadament he de declinar un plan de salsa un diumenge, i li ho dic amb unes 5 hores d'antel·lació. Les següents notícies que d'ella rep és un correu apocalíptic amb el què increpa el meu comportament inadmisible i incavallerós, entre altres, sense saber les circunstàncies baix les quals ho havia tingut que declinar.

Em sembla prou desmesurat aquest correu, així com una intromissió als meus asumptes amb només havent-nos vist una vegada. Crec correcte fer justícia. M'arromangue les mànegues i 'le doy pa'l pelo', ficant-la a parir el més diplomàticament possible. Un correuet realment bo; deuria ficar algun extracte ací. Encara vindran una sèrie de 5 ó 6 correus conjunts amb els què ens traurem els draps bruts i jo ja començarè a intuir de quin peu coixeja aquesta tia. Al final deixem que la tempesta amaïne i al següent diumenge li propose tornar a anar a ballar a canvi de l'anterior que no hi vaig poder.

Diumenge migdia. Ella pregunta per SMS si abans d'anar a ballar es pot passar per ma casa a deixar el carnet i les claus que després al lloc no sap on deixar-ho. Jo arqueje una cella d'impressió només de llegir la burda excusa amb la que pretén, per dir-ho així, allargar (ui quin verb més aporpiat) la velada. Accepte perquè, per damunt de tot i encara què ella ho negue, jo sòc un cavaller.

Al ball no ve cap amic o amiga seua, com podeu imaginar, i com podeu imaginar es converteixen en les 2 i pico quasi 3 hores més llargues del mes, fins que al final tornem a casa, on jo no li done cap indici de què vaja a passar res malgrat la seua OPA hostil i la poca intenció que té d'abandonar l'habitació. Per sort la meua indiferència arroia a la seua tenacitat, i quan se'n va de casa ho fa amb una decepció òbvia. Supose que pensant: "Però quin maricó de tio..."

¿Què dir al respecte? Pues que hi ha persones que des de les primeres impressions et comencen a donar mala espina, i amb esta xica la part dels e-mails creuats va dir poc en favor del seu caràcter. Jo només vaig defendre el meu honor. Així que no tot és soterrar l'ós quan es tinga l'oportunitat. Alguna cana a l'aire pot eixir cara i pots haver de tornar-la amb creus en quant a mogudes i problemes. El meu amic Felipe vos podia donar unes classes sobre açò.

Abans de canviar al paràgraf positiu, només dir que esta tia m'està llevant les ganes de ballar salsa dia a dia...

Les coses eixen bé quan es tenen bones referències d'una xica i es donen les circumstàncies adequades per entrar-li. Festa a casa d'un amic nostre. Bona proporció de xiques. Un vodka rus (Русский Стандард) que no dona resaca dins de les nostres files. L'objectiu era primerament una noieta alemana que coneixíem ja, però que de lo poc que sabem d'ella és que està ocupadíssima en la Uni i amb poc interés de lligar-se a un tio. Amb ella estava una amiga seua. Ambdúes exemplars del mercat més interessant i pitjor explotat per nosaltres: les alemanes que saben i estudien castellà.

Doncs bé. Una miqueta de paridetes, un parell de ballets (ací done gràcies a la salsa per haver fet de mí un home menys paral·lític), i una excusa i un moment oportú per proposar-li a l'amigueta que siga la meua Tàndem d'alemà. ¡Aconsegui! E-mail, número de telèfon i la satisfacció d'haver estat al moment adequat en el lloc precís. Després la festa continuà, amb Felipe cridant-me a l'orella les marranaes que deuria de fer-li a la xica eixa mateixa nit, però jo, una mica més sobri que ell, preferia tindre una Tàndem millor que res.

Cony! Si ara que pense... No li he escrit encara! Joder, Julián...

Avui diumenge, dia del Senyor, del Brunch, del concert a la Konzert Haus, del Mercat de Nadal, del Glühwein, i d'estudiar una miqueta de rus que no li trac quasi temps.

18 dies i estic amb vosaltres.

JULI

Berlin - Köln - Berlin = 1250 km

2007-11-28T11:33:00.000-08:00

Aquest cap de setmana que enrere queda, alguns berlinesos (entre els que ens trobem Leandre i jo) hem traçat una línea recta sobre el mapa d'Alemanya i l'hem creuada de part a part fins a Colònia per visitar a María Carrascosa (gràcies per suportar-nos), fent pràctiques en la Bayer de Leverkusen. Sobre les 16 h. del divendres vam partir 5 dins un Volkswagen Polo alquilat però ben equipat. El maletero apretat cafrement com els morets i durant tot el viatge, l'obscuritat més absoluta.

Després d'haver-nos xuplat unes 7 hores de viatge, i amb un mapa merdós de Colònia, vam aconseguir arribar a casa de María. Encara què la estància no ha donat per a molt, hem pogut vore prou coses de la ciutat i beure unes cuantes "Kölsch", la cervesa típica d'allí. Colònia és una ciutat totalment diferent a Berlín, per a qui hàgeu estat. Bàsicament, és més occidental. Més menuda, més recollida, es veu gent major, pares i mares, tots ben vestits, hi ha carrers comercials, més concentració de gent... En fi, una València a la alemana, però amb una miqueta més de caché i amb una catedral acollonant.

Increíble la vastetat i el detall d'aquesta catedral. Increíble l'emplaçament. Increíbles les vistes des de dalt. La llàstima, que està semple atestada de gent...

Festa no hi falta tampoc a Colònia. Desafortunadament vam errar decidint anar a una festa universitària d'Economia que ens recomanà un amic de María. Al arribar vam caure que es tractava d'una festa de promoció, i estava tota la gent tratgeada i que només dispensaven Kölsch i cava de 20 cl. Així no hi ha qui s'agafe un pet. I ja quan començaren amb les cancions regionals, ens vam venir avall. En fi, tampoc feia falta forçar la màquina que havíem patejat molt el dissabte.

De tornada més fred, més foscor, pitjor oratge... Excel·lents les autopistes alemanyes. Es pot ficar el cotxe a 180 km/h sense problemes. Al matí següent torcadeta, dipòsti ple, i cotxe tornat. Adiós muy buenas.

I tornem a començar la setmana.

JULI

D.B.T.A. : Tres i no res

2007-11-17T09:34:00.000-08:00

Amb vostés, els flamants campions del torneig de futbol-sala 'interdepartamental' (entre els 10 departaments de la Fakultät III - Prozesswissenschaft). Per tercer any consecutiu, el:

D.B.T.A.

(Dynamik und Betrieb Technischer Anlagen o, en cristià, Departament de Berracos i Totxos Alemanys), s'ha fet amb el trofeu després de vèncer en 6 partits i no encaixar cap gol en contra, gràcies en gran part a l'home que jeu tombat a terra i apoia la seua santa mà esquerra sobre la copa d'or de 24 kilates (copa que, per haver guanyat 3 anys seguits, tenim dret a ubicar definitivament a les nostres vitrines). Dir d'aquest home d'agilitat felina, que farà més de 50 anys, té els ulls blaus i mirada maníaca, i és el contacte del peruano (el més baixet de la foto) a Colonia. Qui sap si acabarà sent el meu jefe...

Bueno, i amb açò volia mostrar que no només els bobos de València porten triomfs esportius. Li dedique la victòria a Saül.

JULI

C.Q.D.

2007-11-15T09:23:00.000-08:00

"La probabilitat de trobar-se amb un ser humà amb cromosomes XX se suposa igual a la de trobar-se un amb cromosomes XY". Per a demostrar-ho, estudiem la proporció femelles/mascles als següents hàbitats de la meua rutina:

- Lloc de treball = 2 XX per a 16 XY.
- Classes d'Snooker = 2 XX per a 12 XY.
- Grup d'amics habitual = 2 XX per a 10 XY.
- Una nit qualsevol = 1 XX per a 4 XY.
- A casa = 0 XX per a 2 XY.
- Classes de salsa = 0 XX sense parella per a 5 XY sense parella.

La gota que colma el got. Primer encontre de Tándems Espanyol-Alemany. Totes les esperançes ficades allí. Reconte:

- Espanyols = 25.
- Alemanys = 5.
- XX entre els alemanys = 1 de 5.

Berlín 2007/2008. Més fred que mai. Més rabos que mai.

JULI

P.D.: Ah, m'ha faltat ficar C.Q.D. (como queríamos demostrar).

No tiene precio

2007-11-14T15:27:00.000-08:00

- Enterar-se de com funciona la beca Leonardo: 45 minuts.
- Temps emprat en imprimir, omplir, compulsar i entregar els formularis: 1 setmana.
- Converses telefòniques d'Albert intentant que ens facen cas des de Valencia: 10 € i 1 h.
- Temps d'espera fins arribar el contracte: 2 mesos.
- Temps que passarà fins que vegem el primer duro: 2 mesos.

Però... Que em sablen 14 €uracos en concepte de 'Recerca extra d'adressa de Correus' perquè els ases de la OPII han ficat mal la direcció on em tenen que enviar els papers...

...Això no té preu... Ara sí que se les aneu a vore amb mi...

JULI

La Tierra Prometida

2007-11-07T08:05:00.000-08:00

Ya nadie habla de ti, hoy no has salido
ni en los periódicos ni en el telediario.
Apenas llega el eco del maullido
de algún gato fisgón del vecindario.

Noviembre, tu regreso se demora
(una mujer pasó y dejó tu aroma),
se marcihta una flor y le devora,
al roble del recuerdo, la carcoma.

¿Qué habrá sido de todas tus promesas
volubles como la del pueblo hebreo
y el dogma de fe de tu despedida,

que incrédulo de mí y unas remesas
de necios, agnósticos y ateos
creímos en la Tierra Prometida?

JULI

Los tercios de Flandes

2007-11-06T06:42:00.000-08:00

Un valencià meticulós...
Un holandés deixat (alias Van Darra)...
Un poal de fem fins els topes...

Tornarà el valencià a fer gala de la seua paciència infinita i traurà el fem al carrer per centéssima vegada?
S'implantarà uns ous quadrats i aguantarà l'envit de l'holandés, encara que el fem bloquege l'entrada de la cuina?
Conseguirà la quantitat de fem ingent guanyar la partida a l'holandés, però no als ous quadrats del valencià?
Li abocarà el Valencià a l'holandés el poal de fem per damunt del cap?

Aquesta entrada inaugura la secció de:

Los tercios de Flandes

JULI

Onkel Johann

2007-10-27T16:28:00.000-07:00

Pels gayers, els waffels, els wranders,
per retrospecter, per Grissom, per Bruce Willis,
pel café de la teua cafetera, els dinars, els sopars,
pels nuggets, la nata, la Käsekuchen,
pel Rotchapen, les Paulaner, el ron Dennis,
pel curry, el pebre negre, la Sußsäure Soße,
per Uncle Ben's, pel nostre cul que fa mambo,
per Julianen Rebuden, Bricomania, la gaita,
per Soraya, per 'Wollen Sie arbeiten?',
per Farandulilla, pel xiste del cucuruxo,
pel pijama, la manta i l'estufa,
per ensenyar-me a cuidar-me una mica més,
i per tantes altres petites coses,
tan tan grans,
que no cabrien en aquest blog...

...GRÀCIES

¡Fins prompte, bon amic!

JULI

Practicitat alemana

2007-10-12T07:13:00.000-07:00

Bon dia!

I avui que me'n vaig al Deutsche Bank, per ser l'única institució capaç de poder canviar-me kilo i mig de monedes de coure equivalents a 7 euros, amb els meus paquetets enrotllats de casa, esperant aconseguir els famosos envoltoris plàstics per entregar correctament i sense lloc a dubte la meua potà de coure.

Li conte la meua missió a l'amable senyoreta, i ella tan sols em trau uns paperius de colorets com en pre-escolar, on en cadascú apareix una impressió ridícula que diu, p.e.: "50 x 0,02 € = 1 €". Jo, sense eixir del meu estupor, li pregunte que això com va. I la santa dona em conta que consisteix, segons un mètode tradicional, en juntar 50 monedetes i embolicar-les en la papelina de color corresponent.

"No pot ser", pense. Estos alemanys... "Però senyora! Que en Espanya, que ne som retrasats mentals, tenim uns plastiquets que van de meravella per a estes coses!" Bé... No hi haurà arribat la genialitat aquesta a Alemanya. Total que m'agafe els seus paperets de colors, i em col.loque em meitat del Deutsche Bank a no cridar l'atenció quasi res embolicant monedetes en paperets de colors. Agafe les de 1 cèntim... Ja tinc les 50... Se me'n van de vares...

Prreeemmm! Les monedes cagalló per sèquia. Mare meua... Ací sota pressió abans acabaré llançant coure als ulls dels banquers que d'embolicar-ho tot. "Senyora, que m'ho enduc a casa, que les manualitats no eren lo meu. Però gràcies de totes maneres per les papelines. Me les guardaré per a la meua classe de Plàstica i Visual".

Així que, aquest cap de setmana, a fer paquetets de colors. Com em done la rabieta els intente colar antigues pesetes o penics. I parlant del cap de setmana...

Au cap a casa, que ja està bé per avui. Bon cap de setmana!

JULI

Tango i milonga

2007-10-10T02:49:00.000-07:00

Benvolguts amiguets!

Faig una kit-kat en aquesta jornada relativament productiva al DBTA (Departament de Berracos, Toxos i Animals) per ficar-vos al dia dels meus periples, que no són molts, però sí sonats. Com no vaig tindre prou l'any passat amb salsa, enguany repetirem i, no només això, sinò que també m'he apuntat a ballar tangos de Carlos Gardel.

Diumenge passat vaig conèixer ballant salsa una teutona guapíTssima, que si no m'equivoque em trau dos dits, i després de fer-li dos voltetes vaig convèncer-la per què s'apuntés amb mi. Ella va proposar el tango i jo, després d'haver-la estudiat de dalt a baix, vaig decidir que si feia falta m'apuntava a ballar la música del telediari amb ella. Parla castellà millor que Carlos Botella, a qui li envie les meues cordials salutacions en aquestos moments de dificultat per Fernando Alonso, i té 21 anys, malgrat que aparenta més de 25. Per a més inri, acaba de vindre d'estar treballant en València 8 mesos. Així que aquesta és fàcil de dur-se-la a casa...

Per casa tot de meravella, compartint habitació amb el sense-sostre de Joan, i graduant-nos conjuntament en aerofàgia i criminol.logia. Avui arriba la nostra Pilu a passar uns dies amb nosaltres. Espere que no es senta intimidada amb tanta pilila rondant. De la beca Leonardo continue sense saber res, i per extensió, sense vore un duro. Àlbert, tiooooo... Ens estan fent la trescatorce. Vaig a tindre que enviar a la OPII a ma mare armada amb un subfusil i que pegue 4 tirs a vore si reaccionen els pànfils d'allí dintre.

Bé, en resum. Amb salsa, tango, Snooker i rus (sí senyor, m'he apuntat a billar i a rus, què passa... si no ho faig ara ja no ho podré fer mai) ja tinc la setmaneta més que completa. Per lo demés a currar i a vore si arriba el dia en què puc sontindre per mi mateix la meua economia.

Escriviu al blog, gossos! Abracets!

JULI

Bricomania

2007-10-04T15:51:00.000-07:00

¡Hola, amigos! Hoy vamos a aprender las chapuzas básicas del hogar...

Ningú ha vingut a veure la tuberia de la cuina que gotejaba. Així que els bricòmans Joan i Julián s'han ficat mans a l'obra com si de Mario i Luigi Bros. es tractaren. El detritus pudent retirat ha sigut menys de l'esperat, gràcies a Deu, i Sant Teflón, patró dels fontaners, ens ha sigut d'ajuda a l'hora d'apretar les juntes. El resultat, una tuberia com nova, i alguns diners a la butxaca que haguessen volat cas d'avisar un professional.

Ja que estem, a fer selecció de trastos. Ja està bé de dues centes caçoles, sartens, cuberts, cafeteres, tapaderes... ¡Fora, home! ¡Fora! Tot a una caixa, ben tancat, i al sótan a estorbar menys (diga-li sótan, diga-li masmorres on van morir 15 mil jueus). Ala, una cuina nova. I com no hi ha una bona cuina sense un rellotge a la pared, doncs forat que te crió, taco, tornavís i a donar les hores. Collons.

I eixes cortines mal penjades, agafe una miqueta d'aquesta pasteta meravellosa, tape els forats anteriors, nous tacos i tornavisos, i cortina penjada de bufa mare. I per celebrar-ho tot, nuggets de pollastre amb Càmembert rebossat i mermelada de fruïtes del bosc. Farem la digestió veient algun capitulet de CSI.

Fins el pròxim episodi de Bricomania.

JULI

P.D.: Y antes de que me vaya... ¡Un "Briconsejo"! Cuando vayáis a hacer un agujero en la pared, que la broca sea igual de ancha que el taco deseado, y no intentéis agrandar los agujeros a base de taladrar en forma circular. Que cuando os descuidéis, habréis hecho un butrón...

Un nou Blog

2007-10-03T03:45:00.000-07:00

Un nou blog per a una nova vida.

Perquè ni vull ni es pot tractar de repetir l'any viscut.
Perquè molts d'aquells personatges ja no formen part de la meua vida.
Perquè hi ha moltes formes millors de contar les coses.

I perquè,
com sempre,
vosaltres esteu ahi darrere...

JULI