Àngels i papallones

Com si del seu hobby favorit es tractés
i pocs sabran millor fer-me enfadar
em va fer donar dos pases cap enrere
quan volia donar un cap endavant.
Perquè com ella diu, sent fada i bruixa
és fàcil inventar-se contes
i jo que vinc del fred i la gelor
em costa creure les ànimes calentes.
Vam seure com a sovint
fent angle, que tots saben
que enfrentar-se és cosa de parelles
i va bombardejar-me amb preguntes
curtes, llargues, dolces, sense resposta,
d'eixes bones que et fan pensar
i en algunes inclús fent-me dubtar
si el temps en ella hagués fet mella
i no recordara els meus detalls
amb la seua memòria mil·limétrica.

Va arribar-me el torn de les preguntes
i jo pragmàtic vaig estalviar el que ja sabia
i el que sense dir-ho, deia amb el rostre
i amb les mans, com sempre, tan reseques
ben mirat és cobard i poc cortés
però que li han de dir a les seues
papallones que tan alt venen volant
els meus àngels desalats a ras de terra...
Li molestava el sol i en una decissió
sense precedents va fer-me cas
canviant-se de lloc per estar més còmoda
i al parlar del futur, així
donant l'esquena al sol
vaig sospitar que aquesta anava per a llarg
però ni així, en el comiat
vaig voler abraçar-la com deuria
demostrant no sé què merdes
a qui menys ho mereixia.

Camí de casa tres o quatre paratges
d'eixos llocs grabats a foc al pit
i ni l'amagament d'una llàgrima.
Per això, al primer espill amb què vaig topar
no vaig reconèixer la persona
que estava a l'altra banda.

JULI

Para que yo me llame Ángel González

La pasada nit, el poeta asturià de 82 anys Ángel González ens va deixar per sempre i, amb ell, un dels màxims exponents de la poesia contemporànea, segons el meu entendre. Entre els seus mèrits, que no són comparables amb els calfrets dels seus versos, es troba un premi Príncep d'Astúries de les Lletres, el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana i un premi Garcia Lorca de poesia. A més formava part com a membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Entre les seues últimes obres vullgués destacar el disc que el cantautor canari Pedro Guerra va grabar al 2003 amb ell i que té com a títol "La palabra en el aire", i del què extrac uns fragments i una cançó per donar-li aquest darrer homenatge pòstum.

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...

Fins sempre, geni.

JULI

Pongamos que hablo...

...de Madrid.

Pongamos que hablo de la Ciudad Universitaria (y aqueños años en la facultad de ciencias), Moncloa y del Paseo del Pintor Rosalles (también llamado "de los árboles pelados"), del Parque del Oeste y del monumento egipcio, aunque sigo pensando que es un expolio. Pongamos que hablo de la Almudena y el Palacio Real, la Calle de Bailén (nótese que Madrid tomó los nombres de algunas calles del 'Monopoly') con su puente de Segovia, y la inmensa Plaza Mayor, donde según Pilu ejecutaban a judíos y se quemaban libros, con su Calle Mayor, aunque supongo que no es a la que se refiere Carlos Goñi.


Pongamos que hablo de la Plaza de España, de la calle de la Princesa y la Gran Vía, con su vendedor de poemas, con su pobre mendigo en Callao. Pongamos que hablo de un alboroto en la calle, la policía cortando la circulación, y Zapatero entrando a 5 metros de nosotros en el edificio del grupo Prisa, al mismo tiempo que comprobamos que nuestros móviles no tienen cobertura debido a un inhibidor de frecuencia. Y pongamos que hablo del Paseo del Prado, de la Cibeles y el Banco Central, de la Neptuno y el Manzanares.

Pongamos que hablo de un lugar céntrico, por ejemplo, la Puerta del Sol y el Km. 0. Y pongamos que acabamos la noche "En busca del tiempo" de cañas y tapas, recordando antiguas batallas en Berlín.


Pongamos un buen desayuno en Bilbao, andar por Fuencarral, la Plaza del 2 de mayo. Pongamos que conozco Malasaña, donde Sabina se haría mil rayas y donde creo encontrar mi Barrio del Carmen. Pongamos que hablo de la Calle de las Huertas (donde ella borracha gritó, mi nombre en las barras de los bares en que la amé) o de la casa de Joaquín Sabina. Pongamos que hablo de Chueca o de Tirso de Molina-Sol-Gran Vía-Tribunal (donde queda tu oficina para irte a buscar).

Pongamos que hablo de una ambulancia o un coche de bomberos, una napolitana en "la Mallorquina", un bocata de calamares (con mayonesa, claro) al lado de la Plaza Mayor. Pongamos que hablo de Majadahonda, de Cuatro Caminos (que en verdad son cinco), y de Barajas.


Gracias Ana, Irene, Elena, Blanca, Pilu (y José Luís Rodríguez Zapatero) por estos fantásticos días allí, y por descubrirme no la Madrid que se me antoja fácil de odiar, sino aquella Madrid habitable y hermosa por donde anduvieron antaño los cantautores de mi juventud.

Hasta pronto, Madrid. Besos berlineses.

JULI

La cita de l'any

Crec que aquesta podria ser ben bé la cita de l'any:

"En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí a unos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con el pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven."

Dr. Drauzio Varella

Vos invite a deixar les vostres cites de l'any, i amb les recopilades farem una enquesta per donar amb la guanyadora indiscutible. Per acabar dir que des d'avui, Google Analytics vos vigila...

JULI

A qui corresponga

Esperant que els Reis Mags al segle XXI estiguen ja dotats de connexió a Internet i que de vegada en quant visiten el meu blog, deixe ací els meus sincers desitjos per a aquestos Nadals i un nou any 2008 plé d'esperança i de futur, perquè és bisest, i les seues xifres sumen 10.

Que me libre de lerdos y profetas,
que no haga leña del árbol caído,
que sólo me corrompa un par de tetas,
que el tiempo se divorcie del olvido.

Que los sonetos me broten a chorro,
que guarde una canción en la chistera,
que en los pafetos me coman el morro,
que me enamore de la verdadera.

Que no me falte la suerte en el póker,
que logre un 'break' de 100 en el snooker,
que a las mujeres las medio comprenda,

que cada cual tenga lo que merece,
que sea todo no como parece,
y que te arda el recuerdo de mi ofrenda.

¡Bon Nadal i feliç any nou a tots!

JULI

P.D.: Y menjeu tot el que pugau, per favor...

Són prou motius

Ma casa, els meus pares, ma germana, la meua família, els Tipets, la "Trucada", la nit de Cap d'any, l'Snooker amb Albert, els dinars en l'Àgora, la paella els diumenges, el filet amb creïlles, els sopars i els dolços de Nadal, la platja, la sorra, el riu, Vivers, els 15 graus més de temperatura, les poquetes hores més de llum, antics amics i antigues històries d'amor, la meua guitarra...

... són prou motius per tornar demà a València.

Molt promte, amb tots vostés, un servidor que escriu,

JULI

6 hores amb Lisa

Vaig saber que m'havia enamorat quan Lisa va demanar la sisena copa de vi, copa que provocaria que jo arribés a casa ebri d'alcohol i borraxo d'amor. Estava en lo cert, perquè la mateixa nit em desvelaria sense motiu recordant-la amb tendressa, i el matí següent sentiria una lleugera molèstia al pit fructe d'un bombeig de sanc irregular, unes palpitacions com si d'una bomba cavitant es tractés, i les crepitacions d'un sistema de canyeries que es posés de nou en funcionament després de molt de temps de estar detés.

No la recordava tan bonica, tan rosa ni amb els ulls tan clars. Tampoc recordava ja que es podia passar un dolç moment amb una xica sense ni tan sols tindre que fer l'esforç de dur la batuta de la conversa o d'estar constantment guanyant-se la seua atenció. Perquè era fàcil fer-li riure, perquè li interessava el que jo li pugués contar i perquè en 6 hores de conversa no entren preses i dona temps a sonriure molt, a dir molt i a escoltar molt.

Per això, i perquè ha entrat com una fletxa en un bon moment de la meua vida, perquè necessitava una persona que m'abellira tornar a vore tot just haver-la deixat, perquè em naix (encarà que possiblemente no es transforme en res, però simplement em naix) tindre-li carinyo i respecte, fer-li una abraçada, i perquè massa poc de temps després del que jo pensava ja no m'escriuen per dir-me que em troben a faltar...

... per tot açò, i algunes altres coses que no sé contar amb paraules, vaig saber que m'havia enamorat.

JULI