Darrera etapa a Berlín.
Vaig arribar-hi a casa rere una maratoniana jornada pel món, alçant-me a les 7.30 a.m. aquell diumenge, passant per Madrid, i entrant per la porta de casa finalment a la 1.30 a.m. ja del dilluns. Aquella nit va parèixer que els astres s'havien conjurat contra mi per tal d'impedir-me l'arribada tranquil·la a casa.
L'odisea comença després de què, contra tot pronòstic, el vol d'EasyJet eixira en hora i les maletes aparegueren més ràpid que qualsevol volta que recorde. Tot pintava perfecte, però al arribar al l'S-Bahn, me'n adone que estan d'obres i tenen el servici reemplaçat amb busos (açò també va per tu, Joan, i per cert, Schönefeld és era zona C). Escales amunt amb el mort de la maleta, espera, i 20 minuts d'autobús fins on ja era possible agafar l'S-Bahn.
Dirigint-nos cap a l'estació unes 15 persones, estació en la que tampoc hi havia ascensor, lo qual significava maletes a pols, l'S-Bahn que esperava es pira mentre acabem de pujar les escales. Nosaltres, usuaris, ens quedem perplexos de què ni tan sols ens haja esperat sabent que veníem. El següent S-Bahn tarda 15 minuts, i només ens va moure 2 parades més, on vam tindre que baixar, canviar d'andana (puja i baixa escales carregat), i còrrer perquè arribava el que ja m'acostaria a casa.
Entre exhaust, reballe les meues pertenències als seients, i sec estirant una pata damunt el seient de davant, intentant fer una cabotaeta (hi quedaven encara 40 minuts de viatge), sense que la vertical del meu peu hi quede damunt de la tapisseria. És en eixe moment de un dilluns a les 0.30 a.m., quan Satanàs va colocar una abuela asquerosa darrere de mi, que em va tocar l'esqueneta per dir-me que abaixés el peu, que s'embrutava el seient.
Bé sap Déu que vaig estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida... No era qüestió d'agredir fins la mort una senyora, així que vaig baixar el peu i vaig continuar el viatge amargat.
Jo sempre dic: "Tot alemany té un petit policia a dintre".
Al arribar a casa vaig comprovar amb pesar, per si tenia algun dubte, que per company de pis tinc un senyor porc, un gorrino de cabo a rabo, que tenia l'escala de l'entrada desfeta, la bolsa de fem a la cuïna treta, el quarto de bany amb un pam de pols... Bé sap Déu que vaig tornar a estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida. Però era massa tard, i mancava de forces, d'una Màgnum Desert, d'un sil·lenciador, lleixiu i una bossa de fem tamany humà.
Ja al sendemà vaig començar amb altres cavilacions. La meua sustentació econòmica futura venia pareguent dubtosa, al no saber quantes hores anava a poder fer en l'empresa on m'han agafat de 'xicquefadetot'. Però la meua sort va canviar en poques hores, quan vaig comprovar que aquesta gent sempre tenen assumptes on puc ajudar (p.e., amb els clients espanyols i amb tasques de traducció), i perquè el mateix dia em van oferir un treball de 40 h/més per 500 € en la Universitat, a càrrec d'un professor xilé molt maquet. No està encara clar, però pareix que anirà endavant.
I també van tornar les gran nits de parranda. Ahir festa de disfresses, on vaig confeccionar in extremis una disfressa de mariarchi amb un barret mexicà, una toga de colors i la guitarra. L'error de la nit el vaig cometre quan em deixí embaucar per una londinense que sabia una mica de castellà, i em va utilitzar com a professor particular durant unes 3 hores. Sense cap ànim de lligar, em va fer repasar aspectes de la llengua de Cervantes com: els dies de la setmana, els mesos, els colors, la família... Tot això parlant a la velocitat del caracol i equivocant-se cada 2 paraules.
La meua paciència es va acabar, encara què més tard de lo previst. Aleshores l'encert de la nit va ser treure la guitarra i entretindre a les xiquetes amb el repertori de sempre que tots conegueu. Cada vegada sòc més professional i encadene les cançons millor. Ofici tinc, però mai em guanye els favors d'alguna de les assistents.
M'encanta cantar 'Tierna y dulce historia de amor' de Ismael Serrano. I a totes els agrada sentir-la. Vos la deixe sentir. ¡Fins prompte!