Tot alemany té un policia a dintre

Darrera etapa a Berlín.

Vaig arribar-hi a casa rere una maratoniana jornada pel món, alçant-me a les 7.30 a.m. aquell diumenge, passant per Madrid, i entrant per la porta de casa finalment a la 1.30 a.m. ja del dilluns. Aquella nit va parèixer que els astres s'havien conjurat contra mi per tal d'impedir-me l'arribada tranquil·la a casa.

L'odisea comença després de què, contra tot pronòstic, el vol d'EasyJet eixira en hora i les maletes aparegueren més ràpid que qualsevol volta que recorde. Tot pintava perfecte, però al arribar al l'S-Bahn, me'n adone que estan d'obres i tenen el servici reemplaçat amb busos (açò també va per tu, Joan, i per cert, Schönefeld és era zona C). Escales amunt amb el mort de la maleta, espera, i 20 minuts d'autobús fins on ja era possible agafar l'S-Bahn.

Dirigint-nos cap a l'estació unes 15 persones, estació en la que tampoc hi havia ascensor, lo qual significava maletes a pols, l'S-Bahn que esperava es pira mentre acabem de pujar les escales. Nosaltres, usuaris, ens quedem perplexos de què ni tan sols ens haja esperat sabent que veníem. El següent S-Bahn tarda 15 minuts, i només ens va moure 2 parades més, on vam tindre que baixar, canviar d'andana (puja i baixa escales carregat), i còrrer perquè arribava el que ja m'acostaria a casa.

Entre exhaust, reballe les meues pertenències als seients, i sec estirant una pata damunt el seient de davant, intentant fer una cabotaeta (hi quedaven encara 40 minuts de viatge), sense que la vertical del meu peu hi quede damunt de la tapisseria. És en eixe moment de un dilluns a les 0.30 a.m., quan Satanàs va colocar una abuela asquerosa darrere de mi, que em va tocar l'esqueneta per dir-me que abaixés el peu, que s'embrutava el seient.

Bé sap Déu que vaig estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida... No era qüestió d'agredir fins la mort una senyora, així que vaig baixar el peu i vaig continuar el viatge amargat.

Jo sempre dic: "Tot alemany té un petit policia a dintre".

Al arribar a casa vaig comprovar amb pesar, per si tenia algun dubte, que per company de pis tinc un senyor porc, un gorrino de cabo a rabo, que tenia l'escala de l'entrada desfeta, la bolsa de fem a la cuïna treta, el quarto de bany amb un pam de pols... Bé sap Déu que vaig tornar a estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida. Però era massa tard, i mancava de forces, d'una Màgnum Desert, d'un sil·lenciador, lleixiu i una bossa de fem tamany humà.


Ja al sendemà vaig començar amb altres cavilacions. La meua sustentació econòmica futura venia pareguent dubtosa, al no saber quantes hores anava a poder fer en l'empresa on m'han agafat de 'xicquefadetot'. Però la meua sort va canviar en poques hores, quan vaig comprovar que aquesta gent sempre tenen assumptes on puc ajudar (p.e., amb els clients espanyols i amb tasques de traducció), i perquè el mateix dia em van oferir un treball de 40 h/més per 500 € en la Universitat, a càrrec d'un professor xilé molt maquet. No està encara clar, però pareix que anirà endavant.

I també van tornar les gran nits de parranda. Ahir festa de disfresses, on vaig confeccionar in extremis una disfressa de mariarchi amb un barret mexicà, una toga de colors i la guitarra. L'error de la nit el vaig cometre quan em deixí embaucar per una londinense que sabia una mica de castellà, i em va utilitzar com a professor particular durant unes 3 hores. Sense cap ànim de lligar, em va fer repasar aspectes de la llengua de Cervantes com: els dies de la setmana, els mesos, els colors, la família... Tot això parlant a la velocitat del caracol i equivocant-se cada 2 paraules.

La meua paciència es va acabar, encara què més tard de lo previst. Aleshores l'encert de la nit va ser treure la guitarra i entretindre a les xiquetes amb el repertori de sempre que tots conegueu. Cada vegada sòc més professional i encadene les cançons millor. Ofici tinc, però mai em guanye els favors d'alguna de les assistents.

M'encanta cantar 'Tierna y dulce historia de amor' de Ismael Serrano. I a totes els agrada sentir-la. Vos la deixe sentir. ¡Fins prompte!

S.P.Q.R.

Senatus Populusque Romanus, o el que és el mateix, "El Senat i el poble romà".

I és que Asterix i Obelix ja ho deien: "¡Aquestos romans estan bojos!". I això que ells no van tindre que creuar la Piazza Venezia sense semàfor, ni van estar apunt de ser arrosegats per les motos que eixen, al ficar-se verd, com si del GP de Mugello es tractés.

Però bé, no tot eren romans en Roma, sinò que Albert, Leandre, Majo i Aurora van ser els meus aliats de la gàlia indestructible per tal de fer front l'asedi de turistes que botaven tres si pegaves una patada a una pedra. Faré una menudeta crònica dels nostres episodis allí, començant pel Foro romà on la meitat és Foro i l'altra meitat és la casa d'Augusto. Quina llàstima que de tot no quede ni la dècima part i tingues que tirar d'imaginació per reconstruir-te la monumentalitat d'aleshores. En el fons, allà ja funcionaven com ací. Era el millor terreny de la ciutat i els emperadors es feien temples al seu honor com ara qui es fa chaletets a vora platja pels seus collons.


Ni Nou Camp, ni Maracanà, ni res. El Circo Màximo era una barbaritat d'estadi on s'hi clavaven 250.000 romans per vore les carreres de quàdrigues, ja que el Càlcio encara no s'havia inventat. Però on realment s'escoltava encara el fervor de la gent era al Coliseu, que deuria ser una olla a pressió vent a les bèsties menjar-se als gladiadors. Curioses les històries dels emperadors, la majoria embriagats del seu aires de grandessa. Però quan arribava una mala pècora com Cleopatra VII, eren capaços fins i tot de regalar-li la meitat de l'imperi perdent el cap per ella.

Ay, les dones... Quan de poder han tingut sempre...


Amb la caixa que fa el Museu del Vaticà en un dia, menjen un mes tots els clèrigs del món. I què barbaritat de coleccions. Això sí que es tindre per tindre exposat. Realment sensacionals són els frescos de les cambres dels Bòrgia i com no, la Capella Sixtina, que el pobret de Michelangello se la va tindre que pintar a desgana perquè lo que a d'ell li agradava era escolpir. Les vistes des de dalt de la basílica de San Pietro són realment collonudes. I també el meu vídeo diguent amb la plaça de fons: "¡Alà es gran!". Sense deixar de costat la catolicitat, esglèsies i basíliques a Roma hi ha a pataes, i a més són cada repepinà d'esglèsia de por. Segurament, quan més gran són, més cas els fa Déu als devots.

Les piazzes i les fontanes de Roma sí que són un vertader encant. Es conta que un home es dedicà a recollir la recaudació de la Fontana di Trevi durant 34 anys, traguent-se uns 1000€ al dia. Pareix ser que li deien Bill Gates. I sopar en la Piazza Navona ha de ser el més paregut d'estar al cel. Dic el més paregut, perquè per a estar ú s'ha de fer un gelat en 'la Palma', la gelateria on jo he vist més sabors del món. Més de 100 vaig contar, a quin millor. Un orgasme per al paladar.


Ara que llig la meua darrera frase, millor que es prenga metafòricament, que les ments més desviades poden fer de l'expressió una imatge desagradable...

Aquesta estança a Roma ha sigut molt més meravellosa gràcies a: Martina, inventora de la 'cremina' per preparar els millors espressos que he probat, a Verònica, per tindre les castanyes més grans que he vist en la meua vida, a la guia Lonely Planet d'Albert per les seues suggerències i curioses informacions, als revisors dels autobusos i els tranvies, per no deixar-se vore gens, a la Mensa de la Universitat Roma Tre, per ser l'enveja de totes les Menses d'Europa i pels seus postres encissadors, a Albert i Leandre, per conservar el seu estat d'electrons excitats, a Aurora, per intentar colar-se en el Foro a base de trompaes al control mecànic i a Majo, per confesar que hi ha nits en què sense saber per què perd els pantalons al llit i que de vegades en cansa de sentir-se parlar.


La transició l'efectue ara mateix a València. Pròxim destí: Berlín, la Tierra Prometida.

¿Se'n veniu, xiques?

Excuses

El final de l'hivern ens ha dut els dies més freds i tediosos de l'any, amb eixa climatologia adversa que caracteritza el març berlinés. Què pot fer el senyor meteoròleg d'Internet quan sap que en 24 hores eixirà el sol, s'encapotarà, farà fred, arruixarà, caurà pedra i neu, tornarà a eixir el sol, es tornarà a encapotar, tornarà a nevar, escamparà, tornarà a fer fred. Quina locura. Per sort pareix que ja ha acabat tot, i els 15 graus durant el dia són una promesa feta realitat.

Quan de temps sense escriure. No sé quina excusa posar, perquè totes són certes i ninguna ho és al mateix temps. Crec que en el fons té que vore amb una pèrdua del rumb, una manca de nord. El rumb es perd quan et veus fent coses que no tenen un complet sentit, que no estan tot lo bé que ú vulgués. Es perd quan de sobte ú es sent acarreant moltes deudes. Deudes a la família per donar-me l'oportunitat de viure dos anys a Berlín, deudes als amics als qui vaig prometre tornar molt abans, deudes als què no troben res nou al blog quan volen saber de mi, i altra mena de deudes que potser només estan al meu cap.

Avui ja puc dir que aquest llarg viatge de quasi dos anys tindrà acabada a finals de Juliol, ja que un petit treball aconseguit a una empresa (desafortunadament no té res a vore amb els meus estudis) em permetrà allargar la meua estança una mica a Berlín i poder gaudir de la bellesa de la primavera per segona i, pot ser, darrera volta. Desconec com afrontaré aquesta última etapa a Berlín, però coneguent-me, imagine que amb prou malancúnia i amb el cor en un puny de saber la tristessa que dòna concloure una etapa i la peressa d'haver de començar-ne un altra.

Necessite vacances. He estat treballant prou dur el darrer més per tindre escrit el projecte per final de més. Al final, contingències han fet que només el puga tindre però en 'brut'. Dedicar-se en cos i alma a una cosa no és massa sà, però aquestes ganes de voler ser oficialment enginyer, de fer un bon treball i que es reconega, d'estar a l'altura dels meus amics que ja venen acabant la carrera, de vegades aquestes ganes fan massa pressió al cap i se m'oblida que, per damunt de ser enginyer, de fer bon treballs, d'estar a l'altura de les coses...

...per damunt d'això, s'ha d'intentar viure equilibradament amb tot el que ens rodeja.

Aurora! Majo! De seguida vaig cap enllà!

JULI

Ya ves...

Ya ves

que yo también me canso de ser hombre
y con tantas y tantas despedidas
no consigo curarme
de la Tierra Prometida.

Ya ves
me recubres de humanidad
recogiendo la metralla
de antiguos bombardeos
y el amor es difícil
y extraño en estos tiempos.

Ya ves
me traes un recuerdo de allí
de ambos, de hace un año,
y mirar atrás aún me estremece
y desvela mi corto sueño.

Así también yo escribo
para recordar
qué aún sigo vivo
y las batallas que me faltan
y los héroes que han de ganarlas
debiera de inventarlos.

Así yo canto y puedo recordar
que lo lejano está a mi lado
que a veces no hay camino
pero sí un claro horizonte.

Yo no sé si Berlín
será el escenario
de un futro encuentro.

Pero gracias por volver
aunque ya ves,
en verdad nunca te llegaste a ir.

Supongo que por eso
es como regresar a casa.

JULI

Los tercios de Flandes (II)

O jo quasi diria: "Los quartos de Flandes". Dedicada a Joan Roigé.

Fa temps que no parlem del nostre (meu) Hollander. Sé que et mors de curiositat per saber què és d'ell, si continua deixant la tassa damunt de l'escalonet del quarto de bany, les portes dels armaris de la cuina obertes, etc. Bé, doncs ahir en un moment en què estava fora de casa, vaig fotografiar-li l'habitació.

Vegen i jutgen vostés...


D'aquesta foto jo destacaria el got i la tassa damunt de la taula, l'obridor d'ampolles, pastilles, CD's, papers, una caixa de medicaments al lloc on eixen les fulles de la impressora i les torrades damunt de la torre de l'ordinador.


Sabates arreu, calcetins per terra, brutícia, estenedor per mig de l'habitació, el tovalló damunt del llit, mantes revolicades i llit sense fer, papers damunt de l'estora, cables, caixes...


Taula supletòria amb margarina, supose que per untar-se el piu, desodorant, crema i màquina d'afaitar, raspall de dents, brick de suc, caixa de Müsli, spaguettis i altre tipus de menjar a l'estanteria negra, cerveces buides a la caixa...

No entenc com un ésser humà pot ser tan porc, com pot viure en eixa putíssima cortiella. Així com li vaig a demanar que intente tindre la cuina i el quarto de bany nets, si li la suda viure entre porqueria... És una batalla que tenia perduda des del minut 1.

La teua noieta amb el seu look berlinés està per ací. Tan maqueta com sempre. Ara, viatge d'arquitectura, res. Han vingut a eixir a mort totes les nits. Ana també està per ací. Així que per uns dies, Berlín torna a ser més Tierra Prometida que mai.

Un fort abraç.

JULI

P.D.: Quina paciència, senyor...

Capitans, herois, senyals

L'hivern agonitza a Berlín. Potser haja mort aquesta nit després una tempesta enrabietada i tirant neu per la boca, ferit de mort. Quan he descorregut les cortines m'he trobat amb aquest paissatge:


i un cel ras i quiet com si no fos cert que hi hagués neu baix els meus peus. Ara llueix el sol amb força i el blanc mant de la foto no ha aguantat gaire els sues primers 4 raigos.

Corren temps a Berlín en els que trobe a faltar 'un capità, un heroi o una senyal', com descriu en la seua cançó Fernando Delgadillo, un cantautor mexicà que tot just he descobert i que per la seua qualitat jo el considere l'homònim de Silvio Rodríguez a Cuba o de Joan Manuel Serrat a Espanya. Sempre és agradable fer descobriments. Descobrir neu rere les cortines, descobrir a gent nova interessant, descobrir un tresor amagat en els lloc per on passes la vista continuament, descobrir lo millor de mi mateix i fins i tot, descobrir lo pitjor d'altres persones pot ser bo sí es a temps.

L'empresa de transports de Berlín, la BVG, ha decidit des d'avui i fins 9 dies mínim endavant, fer vaga amb un servei mínim de transport cada 30 minuts. Quedar-se sense transport a Berlín és com quedar-se sense boli en un examen. Estos dies em tindré que pensar bé si em compensa cada dia anar a la Universitat, si he de necessitar 45 minuts per cada viatge.

Duc ja un temps escrivint el projecte, i aquest fet em te completament absorbit. No tinc altra voluntat al cap més que fer-ho el millor possible i donar-me aire per poder entregar-ho abans d'anar-me'n a Roma amb Auroreta i Majo de vacances. Però hi ha dies que realment no veig la llum al final del túnel. Hi ha un microvirus de desesperança que campa ample pel meu ser, i de vegada en quan es manifesta a la seua manera.

Tindrà també que vore el meu desig de quedar-me fins a final de l'estiu ací a Berlín, contra les poques possibilitats de trobar pràctiques ací o en la Universitat, i lo fart que estic d'omplir i enviar sol·licituds que mai obtenen resposta (espere que només siga massa prompte per evaluar-ho).

Últimament pense en moltes coses, i la meua opinió al voltant d'elles va canviant amb l'oratge. Perquè tot és fràgil i res és constant, i molt menys etern, i cada punt de vista és relatiu. I jo només vulguera sentar-me en una roca ferma a la vora de la mar queta, i dir quatre veritats inalterables al pas del temps.

JULI

P.D.: Sent el retràs d'una entrada personal i d'aquestes gràcies a Elena per haver-me firmat al blog.

Què té a vore la física amb l'amor...

Principi de conservació de l'amor:
"El amor no es pot crear ni destruir; tan sols es transforma".

Primera Llei de Newton:
"En absència de forces exteriors, tot cos continua en el seu estat de amor o desamor rectilini i uniforme a menys que actue sobre ell una força que l'obligue a canviar el seu estat".

Llei d'Ohm:
"La intensitat de l'amor que circula per les venes és directament proporcional al potencial aplicat sobre elles e inversament proporcional a la resistència en elles".

Llei de Gravitació Universal de Newton:
"L'amor que exerceix una partícula puntual de masa m' sobre altra de masa m" és directament proporcional al producte de les seues masses e inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa".

Teoria de la relativitat d'Einstein:
"Indica la relació quantitativa entre energia i amor en el procés en que una es transforma en altra, sent la constant de proporcionalitat la velocitat de la llum elevada al quadrat".

JULI