LdV: Faràndula 5 estrel·les

Què bé m'ho he passat...

Berlín. 30ºC. Comença l'ultimíssima etapa rere el meu pas fugaç, però intens, vaja si intens, per València i Madrid, carregat de bon karma i amb una petita il·lusió al cor després d'haver congeniat amb una xiqueta malaguenya.

Si fos Albert i escrigués a la seua usança tot el que m'ha passat aquestos dies, perdria el vol de tornada a València. Així que ho faré el més resumidament possible. Acollida al pis de hobbit de Mareta a Madrid, sopar amb especialitat alemanya - salxixetes - i contamenta de vida i penes. Divendres viatge a València, graduació de la meua germana, antics amics i records-llamp d'aquells dies de batxiller, soparet amb Saül i Tipet i demostració de qui continua sent el rei del Pro Evolution.

Dissabte cita indispensable amb el meu cantautor favorit, David, i una orxata a Daniel amb la companyia d'una representació del meu temps a Berlín. Diumenge tornada a Madrid, i Berlín em torna a esperar allí de nou per dinar tots junts: les xiques, Joan Cobra de Vila-seca i jo. Besos, comiats, i comença la jauja pagada d'aquest encontre 'Leonardo da Vinci: 15 años prestigiando la formación profesional'.

2 nits en hotel de 4 estrel·les en el centre de Madrid, desdejuni buffet lliure inclós. Habitació gegant i elegantíssima, llit doble tan gran, que s'hi tomben 4 i no es toquen. Quarto de bany ampli i impecable.

Dilluns. L'encontre té lloc en altre hotel a 10 minuts a peu, l'Hotel Melià Castilla de 5 estrel·les. Increíble luxe i ostentositat, d'estil colonial. Acreditació, merchandising, llibrets on s'arrepleguen les nostres experiències. Auditori gegant per 500 persones, algunes xerrades conyaso i se fa l'hora de dinar. Buffet lliure a base de canapés, exquisiteces, entremesos, i de plat fort paella i fideuà. Jo pulule entre la gent a soles fins trobar algú amb qui poder ajuntar-me. I done totalment amb el clau.

Andaluços pertanyents a un programa de formació professional. Un grup super unit d'unes 10 persones, xics i xiques. Graciosos a més no poder. Borratxos a més no poder. A les 4 de la vesprada m'havien fet beure 2 rons amb cola, mentre ells ne duien 4. I en pocs minuts teniem les primeres sessions de treball en grup.

Jo venia amb la idea de traure un poc de suc a l'encontre, però el contingut no donava molt de sí i este grupet m'invitava més a passar-m'ho bé que a contribuir conciençudament. Les xiquetes molt maquetes. Prou receptives amb mi per ser jo la 'novetat' del grup. Discretament li fique fitxetes a una molt simpatiqueta, i es va deixant fer.

Sopar de gala en l'hotel. Músics en directe, un mag fent truquets de cartes entre la gent. Eixim els últims del hotel, alguns prou regular, i anem a buscar algun lloc on clavar-se unes horetes més, on comence a entendre'm una miqueta amb altra de les xiquetes andaluses, aquesta la més boniqueta del grup. Ens tiren del bar i després de pegar-se unes rises al carrer amb els més bufats, acabe gitant-me a les 3 i mitja.

Al dia següent em pelaria alguna de les primeres xarles, i acudiria directament a les sessions de treball. En elles em passe infaltilment notetes amb les xiquetes, que seuen darrere de mi. Elles entren al trap, i la boniqueta em diu que s'alegra d'haver-me conegut. És la senyal. És el moment. Hi ha que ficar la fitxa definitiva. Què fitxa, dic... El dobló d'or hi ha que ficar! Així que improvise uns versets per a les xiques, i a la meua rubieta me l'acabe de guanyar. La concessió del seu correu així ho demostra.

Després una miqueta de companyia i de seure juntets en la darrera xerrada. I la convenció no dona per més. Despedida calurosa de la gent, comiat amb complicitat de la rubieta amb peneta al cor, però amb la possibilitat de poder vore-la a Londres, on estarà a partir d'agost i on jo vole amb la família en eixes dates.

Comiat de la gent de Madrid, i de nou a Berlín, casualment al vol, més acompanyat de coneguts que mai. Ara, a viure la traca final de Berlín i a mantindre de la manera que siga encesa la flameta de la rubieta malaguenya.

Per acabar, algunes reflexions al voltant d'aquestos dies:

- Gràcies a totes les persones amb qui he passat curts o llargs moments esta setmana. Em feia falta tornar a saber de vosaltres.
- És vergonyós de vegades veure com es despilfarra diners organitzant events com aquestos, als quals s'invita a 500 persones, se'ls paga el viatge i l'allotjament, se'ls dona de menjar, i total per ficar en comú 4 idees que tots ja sabem.
- Les històries i anècdotes de la gent quan viuen a l'estranger són veritablement interessants i divertides.
- Albert i Carles: ¡s'ho haguésseu passat com els índios!
- ¡Vixca Andalusia i les seues dones!
- De vegades pense que estic mort, però sempre apareix algu per qui mereix resucitar.

JULI

Volar solo

Siempre me hacen llorar los aeropuertos,
su trasiego de pies, yo ingenuamente
inventando tu rostro entre la gente,
despegamos, no estás, soy hombre muerto.

El ruido del motor me narcotiza,
la azafata me ignora, la bonita
muchacha de mi izquierda ya dormita,
tu recuerdo fugaz me fragiliza.

Pruebo en vano a rimar dos consonantes,
mi lírica no fluye como antes,
turbulento regreso a mis asuntos.

Toco tierra y espero mi equipaje
sin poderte poner en un mensaje:
-en seguida volvemos a estar juntos-.

La dignitat dels finals

Avui he començat a tancar la meua penúltima maleta a Berlín. Com alguns ja sabeu, passaré uns dies a Espanya, del 22 al 27, amb motiu d'un encontre de beneficiaris de la beca Leonardo que té lloc a Madrid, i la graduació de batxiller de la meua germana.

La graduació de batxiller. Em recorre l'esquena un calfred només de imaginar-me al mateix escenari on fa 6 anys em graduava jo, i escrivia una de les pàgines més indescriptiblement belles de la meua vida amb un discurs per als meus companys, que segur que encara recorden amb emoció i no em tremola la veu ni l'humiltat al dir-ho.

En aquells dies jo estava enamorat. Malaltment enamorat com el nostre sentit comú només ens deixa enamorar-nos 1 ó 2 voltes en la vida, potser. Però aquell discurs no hagués pogut escriure'l si no hagués estat enamorat. Perquè estava enamorat i estimava a una persona, i això em duia a estimar tots els demés companys, els meus professors i, en especial, a Rogèlio (qui ojalà em llegira encara), els dos anys magnífics viscuts, cada centímetre quadrat de terra que xafava i cada trocet de record.

I així, per la porta més gran, vaig abandonar la meua infància i vaig començar la meua etapa com universitari, com adult. Això si va ser una gran manera de tancar un cicle.

I aquesta reflexió em fa tèmer com de dignes o gloriosos seran aquestos últims dies a la Tierra Prometida, que s'apropen ferotges i venen a per mi. No tot ha anat com jo hagués desitjat d'un temps a aquesta part, i em preocupa vore'm abandonant Berlín per la porta de darrere. Possiblement el llistó va quedar tan alt l'any passat, que inconscientment espere poder comparar exitosament aquest any a l'anterior per poder dir: 'ha valgut la pena plenament'.

El 15 de juliol tinc el vol de tornada a València. Són menys de dos mesos als quals ja pareix ser massa tard per trobar algun treballet o pràctica relacionada amb els meus estudis, pareix ser massa tard per fer algunes de les coses importants que hi volia fer i pareix ser massa tard per buscar la més burda manifestació d'amor en una xica.

A l'auxili acudeix una cançò que vaig escoltar per primera vegada al blog d'Albert: "Not too late". Espere que no siga massa tard.

Pròxima cita: Madrid. M'espera lo bó: Pilu, Blanca, Irene, Ana, Elena, Joan i una miqueta de 'Mar'.

JULI

En vosotros aprendo que la vida
tiene menos que ver con los principios
que con la dignidad de los finales.

Luís García Montero

Gràcies pel verd

Tot va començar, precisament, quan va acabar. El dia que Joan abandonava Berlín començava una nova vida per a d'ell, una nova vida per a mi, i una llarga espera per al pot de curry que em va regalar, el qual va tindre que esperar 6 mesos fins que el seu amo tornés a donar-li sentit a la seua ingestió. Així que, ja des del primer dinar a casa, els nostres culs van començar a fer 'mambo' i a crepitar com a aquells dies de la tardor.

Després vingueren de nou les nits de destrucció, passant per les festes de guarreig de Siegmunds Hof (la nostra ex-residència) i acabant la nit en el 'Tresor' a colp de martell i yunque. La autèntica banda sonora de l'infern. Més que acabar la nit diria encetant el matí, ja que quan vam eixir d'aquella sòrdida caverna ja feia un sol de justícia que llevava la son.

I ja que entre amb les sordideces, també vam tindre temps per repasar tots els vídeos de mal gust que recordàvem de 'Youtube'. Entretant vam descobrir un programeta que tradueix text en veu ('Vozme', pels curiosos) i produeix uns missatges de pissar-se de risa. Un par d'amenaces verbals als nostres amics Felipe i Jordi van fer les delícies dels oients, que es tronxaven de risa.

Joan es va tornar a anar, confesant que s'hagués baixat de l'S-Bahn i hagués començat una nova vida baix el pont de Warschauer Straße. Jo vaig perdre un altre petit tros d'ànima, com cada vegada que algun dels meus amics marxa de Berlín, i vaig traure alguns grams de força per fer 'brunch' amb Elvira, que havia passat uns dies en la 'Tierra Prometida' d'interrail. Ella fantàstica, com sempre, i a mi se'm va anar altre trocet d'ànima dels que em queden quan la vaig acomiadar a Alexanderplatz.

Ara tot just he desdejunat un Frenadol, conseqüència inevitable d'aquest passat cap de setmana meravellós. Meravellós també, en gran part, perquè la primavera arribà per fi a Berlín i no cap més verd en aquesta ciutat. Ha sigut realment aquesta setmana quan he recordat veritablement per què vaig decidir quedar-me un any més ací.

No sé a qui li correspon... però gràcies pel verd.


La resta de notícies interessants es pot resumir en què ja he entregat un esborrany de projecte, i molt probablement entregue la versió oficial aquesta setmana venidera; que treballe en una empresa de productes de tecnologia solar fer labors de diga-li 'control de qualitat', diga-li probar si funcionen 1000 cables; que estic pendent que me em facen un petit contracte en la universitat per colaborar en un projecte amb un professor xilé...

...i que sóc afortunat, perquè sempre torne a Madrid. Estaré en la capital els dies 22, 26 i 27 de maig.

Feliç dia del treballador. A Berlín són segures avui les manifestacions antifeixistes. Es conta que són realment violentes. Anirem a vore-ho.

Fins prompte.

JULI

Tot alemany té un policia a dintre

Darrera etapa a Berlín.

Vaig arribar-hi a casa rere una maratoniana jornada pel món, alçant-me a les 7.30 a.m. aquell diumenge, passant per Madrid, i entrant per la porta de casa finalment a la 1.30 a.m. ja del dilluns. Aquella nit va parèixer que els astres s'havien conjurat contra mi per tal d'impedir-me l'arribada tranquil·la a casa.

L'odisea comença després de què, contra tot pronòstic, el vol d'EasyJet eixira en hora i les maletes aparegueren més ràpid que qualsevol volta que recorde. Tot pintava perfecte, però al arribar al l'S-Bahn, me'n adone que estan d'obres i tenen el servici reemplaçat amb busos (açò també va per tu, Joan, i per cert, Schönefeld és era zona C). Escales amunt amb el mort de la maleta, espera, i 20 minuts d'autobús fins on ja era possible agafar l'S-Bahn.

Dirigint-nos cap a l'estació unes 15 persones, estació en la que tampoc hi havia ascensor, lo qual significava maletes a pols, l'S-Bahn que esperava es pira mentre acabem de pujar les escales. Nosaltres, usuaris, ens quedem perplexos de què ni tan sols ens haja esperat sabent que veníem. El següent S-Bahn tarda 15 minuts, i només ens va moure 2 parades més, on vam tindre que baixar, canviar d'andana (puja i baixa escales carregat), i còrrer perquè arribava el que ja m'acostaria a casa.

Entre exhaust, reballe les meues pertenències als seients, i sec estirant una pata damunt el seient de davant, intentant fer una cabotaeta (hi quedaven encara 40 minuts de viatge), sense que la vertical del meu peu hi quede damunt de la tapisseria. És en eixe moment de un dilluns a les 0.30 a.m., quan Satanàs va colocar una abuela asquerosa darrere de mi, que em va tocar l'esqueneta per dir-me que abaixés el peu, que s'embrutava el seient.

Bé sap Déu que vaig estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida... No era qüestió d'agredir fins la mort una senyora, així que vaig baixar el peu i vaig continuar el viatge amargat.

Jo sempre dic: "Tot alemany té un petit policia a dintre".

Al arribar a casa vaig comprovar amb pesar, per si tenia algun dubte, que per company de pis tinc un senyor porc, un gorrino de cabo a rabo, que tenia l'escala de l'entrada desfeta, la bolsa de fem a la cuïna treta, el quarto de bany amb un pam de pols... Bé sap Déu que vaig tornar a estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida. Però era massa tard, i mancava de forces, d'una Màgnum Desert, d'un sil·lenciador, lleixiu i una bossa de fem tamany humà.


Ja al sendemà vaig començar amb altres cavilacions. La meua sustentació econòmica futura venia pareguent dubtosa, al no saber quantes hores anava a poder fer en l'empresa on m'han agafat de 'xicquefadetot'. Però la meua sort va canviar en poques hores, quan vaig comprovar que aquesta gent sempre tenen assumptes on puc ajudar (p.e., amb els clients espanyols i amb tasques de traducció), i perquè el mateix dia em van oferir un treball de 40 h/més per 500 € en la Universitat, a càrrec d'un professor xilé molt maquet. No està encara clar, però pareix que anirà endavant.

I també van tornar les gran nits de parranda. Ahir festa de disfresses, on vaig confeccionar in extremis una disfressa de mariarchi amb un barret mexicà, una toga de colors i la guitarra. L'error de la nit el vaig cometre quan em deixí embaucar per una londinense que sabia una mica de castellà, i em va utilitzar com a professor particular durant unes 3 hores. Sense cap ànim de lligar, em va fer repasar aspectes de la llengua de Cervantes com: els dies de la setmana, els mesos, els colors, la família... Tot això parlant a la velocitat del caracol i equivocant-se cada 2 paraules.

La meua paciència es va acabar, encara què més tard de lo previst. Aleshores l'encert de la nit va ser treure la guitarra i entretindre a les xiquetes amb el repertori de sempre que tots conegueu. Cada vegada sòc més professional i encadene les cançons millor. Ofici tinc, però mai em guanye els favors d'alguna de les assistents.

M'encanta cantar 'Tierna y dulce historia de amor' de Ismael Serrano. I a totes els agrada sentir-la. Vos la deixe sentir. ¡Fins prompte!

S.P.Q.R.

Senatus Populusque Romanus, o el que és el mateix, "El Senat i el poble romà".

I és que Asterix i Obelix ja ho deien: "¡Aquestos romans estan bojos!". I això que ells no van tindre que creuar la Piazza Venezia sense semàfor, ni van estar apunt de ser arrosegats per les motos que eixen, al ficar-se verd, com si del GP de Mugello es tractés.

Però bé, no tot eren romans en Roma, sinò que Albert, Leandre, Majo i Aurora van ser els meus aliats de la gàlia indestructible per tal de fer front l'asedi de turistes que botaven tres si pegaves una patada a una pedra. Faré una menudeta crònica dels nostres episodis allí, començant pel Foro romà on la meitat és Foro i l'altra meitat és la casa d'Augusto. Quina llàstima que de tot no quede ni la dècima part i tingues que tirar d'imaginació per reconstruir-te la monumentalitat d'aleshores. En el fons, allà ja funcionaven com ací. Era el millor terreny de la ciutat i els emperadors es feien temples al seu honor com ara qui es fa chaletets a vora platja pels seus collons.


Ni Nou Camp, ni Maracanà, ni res. El Circo Màximo era una barbaritat d'estadi on s'hi clavaven 250.000 romans per vore les carreres de quàdrigues, ja que el Càlcio encara no s'havia inventat. Però on realment s'escoltava encara el fervor de la gent era al Coliseu, que deuria ser una olla a pressió vent a les bèsties menjar-se als gladiadors. Curioses les històries dels emperadors, la majoria embriagats del seu aires de grandessa. Però quan arribava una mala pècora com Cleopatra VII, eren capaços fins i tot de regalar-li la meitat de l'imperi perdent el cap per ella.

Ay, les dones... Quan de poder han tingut sempre...


Amb la caixa que fa el Museu del Vaticà en un dia, menjen un mes tots els clèrigs del món. I què barbaritat de coleccions. Això sí que es tindre per tindre exposat. Realment sensacionals són els frescos de les cambres dels Bòrgia i com no, la Capella Sixtina, que el pobret de Michelangello se la va tindre que pintar a desgana perquè lo que a d'ell li agradava era escolpir. Les vistes des de dalt de la basílica de San Pietro són realment collonudes. I també el meu vídeo diguent amb la plaça de fons: "¡Alà es gran!". Sense deixar de costat la catolicitat, esglèsies i basíliques a Roma hi ha a pataes, i a més són cada repepinà d'esglèsia de por. Segurament, quan més gran són, més cas els fa Déu als devots.

Les piazzes i les fontanes de Roma sí que són un vertader encant. Es conta que un home es dedicà a recollir la recaudació de la Fontana di Trevi durant 34 anys, traguent-se uns 1000€ al dia. Pareix ser que li deien Bill Gates. I sopar en la Piazza Navona ha de ser el més paregut d'estar al cel. Dic el més paregut, perquè per a estar ú s'ha de fer un gelat en 'la Palma', la gelateria on jo he vist més sabors del món. Més de 100 vaig contar, a quin millor. Un orgasme per al paladar.


Ara que llig la meua darrera frase, millor que es prenga metafòricament, que les ments més desviades poden fer de l'expressió una imatge desagradable...

Aquesta estança a Roma ha sigut molt més meravellosa gràcies a: Martina, inventora de la 'cremina' per preparar els millors espressos que he probat, a Verònica, per tindre les castanyes més grans que he vist en la meua vida, a la guia Lonely Planet d'Albert per les seues suggerències i curioses informacions, als revisors dels autobusos i els tranvies, per no deixar-se vore gens, a la Mensa de la Universitat Roma Tre, per ser l'enveja de totes les Menses d'Europa i pels seus postres encissadors, a Albert i Leandre, per conservar el seu estat d'electrons excitats, a Aurora, per intentar colar-se en el Foro a base de trompaes al control mecànic i a Majo, per confesar que hi ha nits en què sense saber per què perd els pantalons al llit i que de vegades en cansa de sentir-se parlar.


La transició l'efectue ara mateix a València. Pròxim destí: Berlín, la Tierra Prometida.

¿Se'n veniu, xiques?

Excuses

El final de l'hivern ens ha dut els dies més freds i tediosos de l'any, amb eixa climatologia adversa que caracteritza el març berlinés. Què pot fer el senyor meteoròleg d'Internet quan sap que en 24 hores eixirà el sol, s'encapotarà, farà fred, arruixarà, caurà pedra i neu, tornarà a eixir el sol, es tornarà a encapotar, tornarà a nevar, escamparà, tornarà a fer fred. Quina locura. Per sort pareix que ja ha acabat tot, i els 15 graus durant el dia són una promesa feta realitat.

Quan de temps sense escriure. No sé quina excusa posar, perquè totes són certes i ninguna ho és al mateix temps. Crec que en el fons té que vore amb una pèrdua del rumb, una manca de nord. El rumb es perd quan et veus fent coses que no tenen un complet sentit, que no estan tot lo bé que ú vulgués. Es perd quan de sobte ú es sent acarreant moltes deudes. Deudes a la família per donar-me l'oportunitat de viure dos anys a Berlín, deudes als amics als qui vaig prometre tornar molt abans, deudes als què no troben res nou al blog quan volen saber de mi, i altra mena de deudes que potser només estan al meu cap.

Avui ja puc dir que aquest llarg viatge de quasi dos anys tindrà acabada a finals de Juliol, ja que un petit treball aconseguit a una empresa (desafortunadament no té res a vore amb els meus estudis) em permetrà allargar la meua estança una mica a Berlín i poder gaudir de la bellesa de la primavera per segona i, pot ser, darrera volta. Desconec com afrontaré aquesta última etapa a Berlín, però coneguent-me, imagine que amb prou malancúnia i amb el cor en un puny de saber la tristessa que dòna concloure una etapa i la peressa d'haver de començar-ne un altra.

Necessite vacances. He estat treballant prou dur el darrer més per tindre escrit el projecte per final de més. Al final, contingències han fet que només el puga tindre però en 'brut'. Dedicar-se en cos i alma a una cosa no és massa sà, però aquestes ganes de voler ser oficialment enginyer, de fer un bon treball i que es reconega, d'estar a l'altura dels meus amics que ja venen acabant la carrera, de vegades aquestes ganes fan massa pressió al cap i se m'oblida que, per damunt de ser enginyer, de fer bon treballs, d'estar a l'altura de les coses...

...per damunt d'això, s'ha d'intentar viure equilibradament amb tot el que ens rodeja.

Aurora! Majo! De seguida vaig cap enllà!

JULI