Suspense a l'S-Bahn

Com cada matí he anat fins a Zoo en S-Bahn, assegut, llegint amb fruició (per aquestes dates "La trilogia de Nueva York", de Paul Auster). Excepcionalment, i a causa de la plutja, duia el meu paraigües amb mi, que durant el trajecte he abandonat en el breu espai que quedava entre la meua nalga i la pared del S-Bahn.

He eixit de Zoo tranquil·lament, quan de prompte he precebut que anava lleuger de pes. Merda!. El paraigües...

En eixe moment que vull retrocedir cap a l'S-Bahn, dues marees humanes precipitades cap als seus destins, una que pujava les escales mecàniques i altra que baixava amb gent tot just eixint, em sumergixen en una mena de remolí-tornat del qual aconseguisc escapar tangencialment, amb la ajuda de la Mare de Deu, cap al meu S-Bahn.

Just en aquest moment, ja parpadejen les llums de tancat de portes i s'escolta "Westkreuz, zurückbleiben, bitte". El que precedeix, encara què sone inversemblant, ha succeït en dos segons com a molt:

- Recupere la verticalitat.
- Entre en l'S-Bahn retallant a un home com Messi (com Messi yo, no l'home).
- Faig la bicicleta a una abuela com Robinho (com Robinho l'abuela, no jo).
- Trobe a una senyora asseguda amb el meu paraigües en la mà, observant-lo com si es tractés d'un objecte selenita.
- Li arranque el paraigües de les mans com s'arrancaria un bolso, sense mitjançar paraula. Digna de menció és la cara de terror de la senyora quan un desconegut entre i sense explicacions li arrebata la seua nova adquirida possessió.
- Faig un revers com Michael Jordan.
- Surt de l'S-Bahn amb un gràcil bot qual cervatell just en l'instant que es tancaven les portes.

I missió complida.

Per cert, ahir vaig vore "9 reinas" i he recordat que en l'altra vida vull ser argentí.

JULI

Àngels i papallones

Com si del seu hobby favorit es tractés
i pocs sabran millor fer-me enfadar
em va fer donar dos pases cap enrere
quan volia donar un cap endavant.
Perquè com ella diu, sent fada i bruixa
és fàcil inventar-se contes
i jo que vinc del fred i la gelor
em costa creure les ànimes calentes.
Vam seure com a sovint
fent angle, que tots saben
que enfrentar-se és cosa de parelles
i va bombardejar-me amb preguntes
curtes, llargues, dolces, sense resposta,
d'eixes bones que et fan pensar
i en algunes inclús fent-me dubtar
si el temps en ella hagués fet mella
i no recordara els meus detalls
amb la seua memòria mil·limétrica.

Va arribar-me el torn de les preguntes
i jo pragmàtic vaig estalviar el que ja sabia
i el que sense dir-ho, deia amb el rostre
i amb les mans, com sempre, tan reseques
ben mirat és cobard i poc cortés
però que li han de dir a les seues
papallones que tan alt venen volant
els meus àngels desalats a ras de terra...
Li molestava el sol i en una decissió
sense precedents va fer-me cas
canviant-se de lloc per estar més còmoda
i al parlar del futur, així
donant l'esquena al sol
vaig sospitar que aquesta anava per a llarg
però ni així, en el comiat
vaig voler abraçar-la com deuria
demostrant no sé què merdes
a qui menys ho mereixia.

Camí de casa tres o quatre paratges
d'eixos llocs grabats a foc al pit
i ni l'amagament d'una llàgrima.
Per això, al primer espill amb què vaig topar
no vaig reconèixer la persona
que estava a l'altra banda.

JULI

Para que yo me llame Ángel González

La pasada nit, el poeta asturià de 82 anys Ángel González ens va deixar per sempre i, amb ell, un dels màxims exponents de la poesia contemporànea, segons el meu entendre. Entre els seus mèrits, que no són comparables amb els calfrets dels seus versos, es troba un premi Príncep d'Astúries de les Lletres, el Reina Sofía de Poesía Hispanoamericana i un premi Garcia Lorca de poesia. A més formava part com a membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Entre les seues últimes obres vullgués destacar el disc que el cantautor canari Pedro Guerra va grabar al 2003 amb ell i que té com a títol "La palabra en el aire", i del què extrac uns fragments i una cançó per donar-li aquest darrer homenatge pòstum.

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...

Fins sempre, geni.

JULI

Pongamos que hablo...

...de Madrid.

Pongamos que hablo de la Ciudad Universitaria (y aqueños años en la facultad de ciencias), Moncloa y del Paseo del Pintor Rosalles (también llamado "de los árboles pelados"), del Parque del Oeste y del monumento egipcio, aunque sigo pensando que es un expolio. Pongamos que hablo de la Almudena y el Palacio Real, la Calle de Bailén (nótese que Madrid tomó los nombres de algunas calles del 'Monopoly') con su puente de Segovia, y la inmensa Plaza Mayor, donde según Pilu ejecutaban a judíos y se quemaban libros, con su Calle Mayor, aunque supongo que no es a la que se refiere Carlos Goñi.


Pongamos que hablo de la Plaza de España, de la calle de la Princesa y la Gran Vía, con su vendedor de poemas, con su pobre mendigo en Callao. Pongamos que hablo de un alboroto en la calle, la policía cortando la circulación, y Zapatero entrando a 5 metros de nosotros en el edificio del grupo Prisa, al mismo tiempo que comprobamos que nuestros móviles no tienen cobertura debido a un inhibidor de frecuencia. Y pongamos que hablo del Paseo del Prado, de la Cibeles y el Banco Central, de la Neptuno y el Manzanares.

Pongamos que hablo de un lugar céntrico, por ejemplo, la Puerta del Sol y el Km. 0. Y pongamos que acabamos la noche "En busca del tiempo" de cañas y tapas, recordando antiguas batallas en Berlín.


Pongamos un buen desayuno en Bilbao, andar por Fuencarral, la Plaza del 2 de mayo. Pongamos que conozco Malasaña, donde Sabina se haría mil rayas y donde creo encontrar mi Barrio del Carmen. Pongamos que hablo de la Calle de las Huertas (donde ella borracha gritó, mi nombre en las barras de los bares en que la amé) o de la casa de Joaquín Sabina. Pongamos que hablo de Chueca o de Tirso de Molina-Sol-Gran Vía-Tribunal (donde queda tu oficina para irte a buscar).

Pongamos que hablo de una ambulancia o un coche de bomberos, una napolitana en "la Mallorquina", un bocata de calamares (con mayonesa, claro) al lado de la Plaza Mayor. Pongamos que hablo de Majadahonda, de Cuatro Caminos (que en verdad son cinco), y de Barajas.


Gracias Ana, Irene, Elena, Blanca, Pilu (y José Luís Rodríguez Zapatero) por estos fantásticos días allí, y por descubrirme no la Madrid que se me antoja fácil de odiar, sino aquella Madrid habitable y hermosa por donde anduvieron antaño los cantautores de mi juventud.

Hasta pronto, Madrid. Besos berlineses.

JULI