Gente

Cuando dé paso al sol, la madrugada,
y yo ya no sea yo, sino una huella,
¿cómo sabre cuán firme es mi pisada,
fatal mi cicatriz, honda mi mella?

Cuando yo no sea yo, sino un ejemplo
de pasar sin querer, queriendo mucho,
se quemarán las naves en mi templo,
y en estos versos, mi último cartucho.

Aún están, por llover, el mejor agua,
por estrechar, los más íntimos lazos,
y por dar fruto, siembras del presente.

Forjando mis recuerdos en la fragua,
a tiempo descubrí en vuestros abrazos,
que Berlín no era nada sin su gente.

Goodbye gent... Goodbye Berlín.

JULI

Àmsterdam i ocàs

De segur, uns dels viatges més bells de la meua vida...

Íntim, perquè hi vam prendre part tres amics molt apegats: Pilu, Felipe i jo. Reconciliador, perquè vaig fer les paus amb aquella ciutat que vaig visitar un gris març amb els Tipets quedant-me un regust de ciutat poc lluenta i sòrdida, on cada cantonada feia olor a marihuana. Reconfortant, perquè m'ha ajudat a afrontar el final de la meua etapa berlinesa amb més enteressa i tranquil·litat.


Vam alquilar bicicletes (després d'haver comprovat quant de suc se li trau, amb les romanes) i vam travessar els centenar de canals d'Àmsterdam, amb ganes de tirar una foto en cada pont, perquè la ciutat estava preciosa. I qualsevol lloc era bó per sentar-se i fer una agradable xerrada amb ells dos, sense preses i sense necessitat d'arribar a cap conclusió.


Entre tant es disputava la final de l'Eurocopa i nosaltres la gaudíem en un bar de la Rembrandt Plein. Bé, gaudíem... Vam gaudir-la quan Fernando Torres va fer el gol i el greix d'aficionats alemanys, revolucionats com si s'haguessen pres anfetamines, van enmudir per sempre.


A Berlín ja sóc enginyer. El meu projecte va ser avaluat amb un 1,3, nota alemanya, que ve a ser un 9,5 més o menys equivalent segons les notes espanyoles. I per la resta, ja des de fa un temps vagant pels carrers com si fos un fantasma, ja conscient de no pertànyer més a aquesta realitat. Els comiats han començat, també els preparatius de la tornada.

Voldria contar-vos que estic cremant com un dement els meus últims cartutxos a Berlín, que estic fent totes les coses que em quedaven al tinter... però lo cert és que aquesta setmana està fent prou mal oratge, que se'm fa titànic l'esforç d'alçar-me pels matins...

...i que ja no tinc moltes més ganes de continuar amb aquest blog. Fins la darrera entrada, que de fet ja està preparada.

JULI

Vendetta

¿On estaves tu quan Espanya es va prendre la revenja contra Itàlia després d'aquell mític partit del Mundial de 1994 on Tassotti li va trencar el nas a Luís Enrique i l'àrbitre no hi va pitar res?

¿On estaves tu 14 anys després? ¿On estaves el dia de la 'Vendetta'?

Jo estava al Café am Neuensee de Tiergarten, al costat mateix de l'embaixada espanyola. Al final de la segona part va començar una tormenta estiuenca espectacular que va fer que tots fugiren o anaren a refugiar-se baix un sostre. Però jo tenia un paraigües i vaig obrir-lo, i vaig romandre sentat amb 3 amics més, soles com illes on feia 5 minuts hi havia 400 persones.

I d'aquesta manera, acurrucats a l'empar del paraigües, vam patir en la pròrroga i agonitzar als penalts. Però el dia de la 'Vendetta', ni la plutja més salvatge va aconseguir que deixàrem de costat la nostra Selecció.

Cesc va marcar el definitiu. I vam esclatar d'alegria per Tiergarten.

JULI

'Ausgannnng' a Berlino

O la materialització del cèlebre refrà: 'Donde las dan, las toman'.

A la fi les nostres xiquetes romanes, que fins a aquesta setmana no sabien que hi havia més món apart d'Itàlia, li van tirar ovaris i es van comprar uns vols a Berlín. Ací els esperava uns dies irregulars, meteorològicament parlant, un Leandre més ansiós que mai i un guia fòra de sèrie curtit en mil visites i recorreguts turístics, com sòc jo.

Ambdúes, però especialment Majo, van dur un malitroque suficient per haver montat una tenda de roba. Molt agraides les dues, ens van dur una samarreta color roig sang, que permet identificar-me a kilòmetres de distància, i alguns productes de la terra (pasta, més pasta, i una sobrasada de Pego). Leandre i jo vam tindre la genial idea de alquilar bicicletes per aquestos dies, i aquesta decissió ha sigut, sense dubte, la clau de l'èxit i de la satisfacció de les xiquestes després fent resum.


I és que en aquestos 4 dies hem creuat Berlín de part a part... ¿Què no haurem fet 50 o 60 km? I gràcies a les bicicletes no se'ns ha quedat ni un mal racó per vore. El dissabte va ser el dia de la visita de la Berlín monumental. Per la vesprada vam enganxar amb el vibrant partit d'Espanya - Suècia, on es juntàrem amb l'armada espanyola, a qui vam presentar els 'nostres productes de la terra'. El resultat acompanyà a què ho donàrem tot per la nit en una de les discoteques mítiques de Berlín.


Diumenge és sempre dia de Brunch i Mauerpark. El problema va ser que una plutja salvatge ens va interròmper la jornada, xopant-nos d'amunt a avall, i obligant-nos a tornar a casa per fer una mica de temps. Aleshores els guies els vam ficar unes classes teòriques sobre el Mur de Berlín, que a continuació es completarien amb unes pràctiques viatjant a conèixer el troç més llarg de mur que hi queda alçat en l'actualitat. Després d'un bàrbar creuament de ciutat acabàrem en la flamant Potsdamer Platz i, finalment, fent barbacoa en la residència on jo vaig viure, i encara viu Leandre.


Per al dia següent hi era previst una mica de periferisme per vore els llocs que se'ns havien quedat aïllats. Incursió infructuosa al Museu de la Tècnica, que el Monument als rusos va saber arreglar. Per la vesprada compres i Reichtag, i a sopar en casa que la butxaca pica. I per al quart i darrer, excursió en bicicleta als llacs que queden entre Wannsee i Potsdam, fent un sender paral·lel a la vorera que arribava fins la capital de Brandenburg.


La veritat és que la ciutat está indescriptiblement captivadora i hem pogut apreciar, en estos dies, tota la gama del color verd i blau. Les xiques han estat simpàtiques i agraïdes a més no poder, i no ens han ficat en cap marró, excepte quan Aurora deixà caure la cartera de Majo a les vies del U-Bahn, i jo vaig haver de fer 'Van Damm's Inferno' per rescatar-la. Quina esceneta, senyor...

Gràcies per haver-vos decidit a vindre. Ens feia falta la vostra companyia. Ens tornarem a vore en València.


Berlín ha entrat en cònter enrere. Cada comiat ja comença a ser un incurable colp a la testa, una ventada a la cara d'una tempesta que no hi tardará en arribar. Nous rostros, tanmateix, no deixen d'entrar a formar part de la meua cotidianitat. Fins i tot alguna xica que em regresa a un antic jo, més nen, més somiador...

... més jo, després de tot. Difícil resistir-se a no perdre el cap pel fruït que temps enrere havia donat per perdut.

Comence a entrar en establiments per darrera vegada, visite monuments en última instància, em despedisc dels llocs i de les persones amb un 'fins l'altra' que ja no sé si vaig a poder complir... Avui és un dia bo, però quan en ve roïn, allò que ve no sembla la fi d'una etapa, sinò la fi del món.

Fins l'altra, si la hi ha.

JULI

P.D.: Com es pot ser tan cerril i celebrar una victòria de futbol fins les 5 de la matinada, pegant bramits pel carrer... ¡Què ganes tinc de que se'ls passen per la pedra en semifinals!

LdV: Faràndula 5 estrel·les

Què bé m'ho he passat...

Berlín. 30ºC. Comença l'ultimíssima etapa rere el meu pas fugaç, però intens, vaja si intens, per València i Madrid, carregat de bon karma i amb una petita il·lusió al cor després d'haver congeniat amb una xiqueta malaguenya.

Si fos Albert i escrigués a la seua usança tot el que m'ha passat aquestos dies, perdria el vol de tornada a València. Així que ho faré el més resumidament possible. Acollida al pis de hobbit de Mareta a Madrid, sopar amb especialitat alemanya - salxixetes - i contamenta de vida i penes. Divendres viatge a València, graduació de la meua germana, antics amics i records-llamp d'aquells dies de batxiller, soparet amb Saül i Tipet i demostració de qui continua sent el rei del Pro Evolution.

Dissabte cita indispensable amb el meu cantautor favorit, David, i una orxata a Daniel amb la companyia d'una representació del meu temps a Berlín. Diumenge tornada a Madrid, i Berlín em torna a esperar allí de nou per dinar tots junts: les xiques, Joan Cobra de Vila-seca i jo. Besos, comiats, i comença la jauja pagada d'aquest encontre 'Leonardo da Vinci: 15 años prestigiando la formación profesional'.

2 nits en hotel de 4 estrel·les en el centre de Madrid, desdejuni buffet lliure inclós. Habitació gegant i elegantíssima, llit doble tan gran, que s'hi tomben 4 i no es toquen. Quarto de bany ampli i impecable.

Dilluns. L'encontre té lloc en altre hotel a 10 minuts a peu, l'Hotel Melià Castilla de 5 estrel·les. Increíble luxe i ostentositat, d'estil colonial. Acreditació, merchandising, llibrets on s'arrepleguen les nostres experiències. Auditori gegant per 500 persones, algunes xerrades conyaso i se fa l'hora de dinar. Buffet lliure a base de canapés, exquisiteces, entremesos, i de plat fort paella i fideuà. Jo pulule entre la gent a soles fins trobar algú amb qui poder ajuntar-me. I done totalment amb el clau.

Andaluços pertanyents a un programa de formació professional. Un grup super unit d'unes 10 persones, xics i xiques. Graciosos a més no poder. Borratxos a més no poder. A les 4 de la vesprada m'havien fet beure 2 rons amb cola, mentre ells ne duien 4. I en pocs minuts teniem les primeres sessions de treball en grup.

Jo venia amb la idea de traure un poc de suc a l'encontre, però el contingut no donava molt de sí i este grupet m'invitava més a passar-m'ho bé que a contribuir conciençudament. Les xiquetes molt maquetes. Prou receptives amb mi per ser jo la 'novetat' del grup. Discretament li fique fitxetes a una molt simpatiqueta, i es va deixant fer.

Sopar de gala en l'hotel. Músics en directe, un mag fent truquets de cartes entre la gent. Eixim els últims del hotel, alguns prou regular, i anem a buscar algun lloc on clavar-se unes horetes més, on comence a entendre'm una miqueta amb altra de les xiquetes andaluses, aquesta la més boniqueta del grup. Ens tiren del bar i després de pegar-se unes rises al carrer amb els més bufats, acabe gitant-me a les 3 i mitja.

Al dia següent em pelaria alguna de les primeres xarles, i acudiria directament a les sessions de treball. En elles em passe infaltilment notetes amb les xiquetes, que seuen darrere de mi. Elles entren al trap, i la boniqueta em diu que s'alegra d'haver-me conegut. És la senyal. És el moment. Hi ha que ficar la fitxa definitiva. Què fitxa, dic... El dobló d'or hi ha que ficar! Així que improvise uns versets per a les xiques, i a la meua rubieta me l'acabe de guanyar. La concessió del seu correu així ho demostra.

Després una miqueta de companyia i de seure juntets en la darrera xerrada. I la convenció no dona per més. Despedida calurosa de la gent, comiat amb complicitat de la rubieta amb peneta al cor, però amb la possibilitat de poder vore-la a Londres, on estarà a partir d'agost i on jo vole amb la família en eixes dates.

Comiat de la gent de Madrid, i de nou a Berlín, casualment al vol, més acompanyat de coneguts que mai. Ara, a viure la traca final de Berlín i a mantindre de la manera que siga encesa la flameta de la rubieta malaguenya.

Per acabar, algunes reflexions al voltant d'aquestos dies:

- Gràcies a totes les persones amb qui he passat curts o llargs moments esta setmana. Em feia falta tornar a saber de vosaltres.
- És vergonyós de vegades veure com es despilfarra diners organitzant events com aquestos, als quals s'invita a 500 persones, se'ls paga el viatge i l'allotjament, se'ls dona de menjar, i total per ficar en comú 4 idees que tots ja sabem.
- Les històries i anècdotes de la gent quan viuen a l'estranger són veritablement interessants i divertides.
- Albert i Carles: ¡s'ho haguésseu passat com els índios!
- ¡Vixca Andalusia i les seues dones!
- De vegades pense que estic mort, però sempre apareix algu per qui mereix resucitar.

JULI

Volar solo

Siempre me hacen llorar los aeropuertos,
su trasiego de pies, yo ingenuamente
inventando tu rostro entre la gente,
despegamos, no estás, soy hombre muerto.

El ruido del motor me narcotiza,
la azafata me ignora, la bonita
muchacha de mi izquierda ya dormita,
tu recuerdo fugaz me fragiliza.

Pruebo en vano a rimar dos consonantes,
mi lírica no fluye como antes,
turbulento regreso a mis asuntos.

Toco tierra y espero mi equipaje
sin poderte poner en un mensaje:
-en seguida volvemos a estar juntos-.

La dignitat dels finals

Avui he començat a tancar la meua penúltima maleta a Berlín. Com alguns ja sabeu, passaré uns dies a Espanya, del 22 al 27, amb motiu d'un encontre de beneficiaris de la beca Leonardo que té lloc a Madrid, i la graduació de batxiller de la meua germana.

La graduació de batxiller. Em recorre l'esquena un calfred només de imaginar-me al mateix escenari on fa 6 anys em graduava jo, i escrivia una de les pàgines més indescriptiblement belles de la meua vida amb un discurs per als meus companys, que segur que encara recorden amb emoció i no em tremola la veu ni l'humiltat al dir-ho.

En aquells dies jo estava enamorat. Malaltment enamorat com el nostre sentit comú només ens deixa enamorar-nos 1 ó 2 voltes en la vida, potser. Però aquell discurs no hagués pogut escriure'l si no hagués estat enamorat. Perquè estava enamorat i estimava a una persona, i això em duia a estimar tots els demés companys, els meus professors i, en especial, a Rogèlio (qui ojalà em llegira encara), els dos anys magnífics viscuts, cada centímetre quadrat de terra que xafava i cada trocet de record.

I així, per la porta més gran, vaig abandonar la meua infància i vaig començar la meua etapa com universitari, com adult. Això si va ser una gran manera de tancar un cicle.

I aquesta reflexió em fa tèmer com de dignes o gloriosos seran aquestos últims dies a la Tierra Prometida, que s'apropen ferotges i venen a per mi. No tot ha anat com jo hagués desitjat d'un temps a aquesta part, i em preocupa vore'm abandonant Berlín per la porta de darrere. Possiblement el llistó va quedar tan alt l'any passat, que inconscientment espere poder comparar exitosament aquest any a l'anterior per poder dir: 'ha valgut la pena plenament'.

El 15 de juliol tinc el vol de tornada a València. Són menys de dos mesos als quals ja pareix ser massa tard per trobar algun treballet o pràctica relacionada amb els meus estudis, pareix ser massa tard per fer algunes de les coses importants que hi volia fer i pareix ser massa tard per buscar la més burda manifestació d'amor en una xica.

A l'auxili acudeix una cançò que vaig escoltar per primera vegada al blog d'Albert: "Not too late". Espere que no siga massa tard.

Pròxima cita: Madrid. M'espera lo bó: Pilu, Blanca, Irene, Ana, Elena, Joan i una miqueta de 'Mar'.

JULI

En vosotros aprendo que la vida
tiene menos que ver con los principios
que con la dignidad de los finales.

Luís García Montero