Avui he començat a tancar la meua penúltima maleta a Berlín. Com alguns ja sabeu, passaré uns dies a Espanya, del 22 al 27, amb motiu d'un encontre de beneficiaris de la beca Leonardo que té lloc a Madrid, i la graduació de batxiller de la meua germana.
La graduació de batxiller. Em recorre l'esquena un calfred només de imaginar-me al mateix escenari on fa 6 anys em graduava jo, i escrivia una de les pàgines més indescriptiblement belles de la meua vida amb un discurs per als meus companys, que segur que encara recorden amb emoció i no em tremola la veu ni l'humiltat al dir-ho.
En aquells dies jo estava enamorat. Malaltment enamorat com el nostre sentit comú només ens deixa enamorar-nos 1 ó 2 voltes en la vida, potser. Però aquell discurs no hagués pogut escriure'l si no hagués estat enamorat. Perquè estava enamorat i estimava a una persona, i això em duia a estimar tots els demés companys, els meus professors i, en especial, a Rogèlio (qui ojalà em llegira encara), els dos anys magnífics viscuts, cada centímetre quadrat de terra que xafava i cada trocet de record.
I així, per la porta més gran, vaig abandonar la meua infància i vaig començar la meua etapa com universitari, com adult. Això si va ser una gran manera de tancar un cicle.
I aquesta reflexió em fa tèmer com de dignes o gloriosos seran aquestos últims dies a la Tierra Prometida, que s'apropen ferotges i venen a per mi. No tot ha anat com jo hagués desitjat d'un temps a aquesta part, i em preocupa vore'm abandonant Berlín per la porta de darrere. Possiblement el llistó va quedar tan alt l'any passat, que inconscientment espere poder comparar exitosament aquest any a l'anterior per poder dir: 'ha valgut la pena plenament'.
El 15 de juliol tinc el vol de tornada a València. Són menys de dos mesos als quals ja pareix ser massa tard per trobar algun treballet o pràctica relacionada amb els meus estudis, pareix ser massa tard per fer algunes de les coses importants que hi volia fer i pareix ser massa tard per buscar la més burda manifestació d'amor en una xica.
A l'auxili acudeix una cançò que vaig escoltar per primera vegada al blog d'Albert: "Not too late". Espere que no siga massa tard.
Pròxima cita: Madrid. M'espera lo bó: Pilu, Blanca, Irene, Ana, Elena, Joan i una miqueta de 'Mar'.
tiene menos que ver con los principios
que con la dignidad de los finales.
Luís García Montero
8 comentarios:
El primer, el més avorrit, com sempre.
Jo també vaig escriure el discurs de final de batxiller, i el vaig dir conjuntament amb dos colegues, estic molt orgullós de com va quedar, i supose que hui ja no el recordarà ningú, però aquell dia tots van riure de valent, jaja.
Sense res més que afegir, que no et puga dir el divendres en persona.
Au
Puede que este año no acabes con el mismo buen sabor de boca que el año pasado, pero seguro que habrá merecido la pena seguir un año más en tu tierra prometida. Después de todo, si no te hubieras quedado seguro que te habrías arrepentido toda la vida, y habrías dicho aquello de "... y si me hubiera quedado un año más..."; eso ya no te puede pasar, por tanto, con más o menos gloria, puedes salir por la puerta grande y con la cabeza alta.
Pásalo bien en madrid y en la graduación de tu hermana.
Nos vemos prontito
Besetes!
Cris
T'espero diumenge a Madrid per veure'ns un parell d'horetes ni que sigui. A l'estiu potser vinc a València a veure a John Cobra (véase iutup, "Valencia es mia") En tot cas, t'ho deixaré ben clar...
Con los dedos de las manos y los dedos de los pies, las pelotas y la picha, todo suma 23. Jejejeje.
Fins diumenge loco!
Bé xiquet.
Jo no soc qui per dir com de bo o roin va ser l'any passat. També és cert, que l'any passat era la novetat i aquest any no ho ha sigut.
Pero de tota manera no pense, ni molt menys, que aquest no t'haja valgut la pena, o que, vages a abandonar la teua Terra promesa per la porta del darrere. Saps de sobra que aquest any ha valgut la pena: el projecte, l'alemay, la gent nova, els llocs on encara no havies anat,..
No sé quan de tard és per fer aquestes coses importants que et van quedar per fer, o per trobar algun treballet a ultima hora que "t'obligue" a quedar-te més temps per ací. Però pensa, que encara queda temps, ganes i esperança...sobre tot per a una manifestació d'amor en una xica :P (estas pensant en alguna en concret???)
Ale paio, un abraç!
Leandre.
"¿A dónde iré yo que no vaya
mi perdición a buscar?
Tu destino es de la playa
y mi vocación del mar."
Miguel Hernández
...lo importante es seguir adelante :)
un beso, juli
Hola Juli!!
Disculpes (a tots) per no haver escrit durant bastant de temps. Diumenge em plantege fer-ho com toca.
Primer que res, espere que ho passes molt bé tant a Madrid com a València. No sé quin sentit té ara que facen la reunió Leonardo, quan se suposa que s'acaba ja i d'ara endavant és Erasmus Prácticas, però bé, espere que t'ho passes molt bé i que conegues gent interessant!
Et veig últimament molt obsessionant amb això de eixir per la porta gran, estar apàtic, i després et dona la sensació que ací nosaltres vivim en la glòria. Primer, crec que no hauries de comparar aquest any amb l'any passat, perquè la gent evoluciona, i res no torna a ser allò que va ser, això no tindria cap sentit. D'altra banda, em sembla que tot el que et passa últimament només depen de l'actitud amb què t'enfrontes a les coses. Crec que no es tracta d'entrar o eixir per la porta gran, sino de tindre il·lusió amb els projectes futurs. Crec que hauries de buscar allò que cregues et pot fer més feliç. De segur que no hi haurà cap opció perfecta, però estaràs content de la teua decisió.
Crec que si no has volgut deixar que JXB anés endavant és perquè realment no era el millor per a tu. I no deuries estar ara lamentant-te de què hagués pogut passar. Si no ha de ser, no ha de ser, i ja està. Si atraveses un moment en què no tens cap especial interès en començar una relació íntima amb una xiqueta, ja el tindràs quan així ho sentes.
També vas decidir no continuar a Berlin. Doncs ara es tracta de gaudir del temps que et queda allí, i no pensar en la data final. Si sempre penses en el futur (o en un futur incert), perds la noció del present i no guanyes més que angoixa.
Ara se t'obren noves portes, més prop de casa. Tens l'oportunitat de treballar (i per tant de desenvolupar-te) en una gran companyia. I per les teves úniques qualitats humanes i professionals, no faràs més que tindre èxits allà on decidisques anar.
Així que deixa ja d'obsessionar-te amb marcar gols o deixar de marcar-los i pensa més en el viure el dia a dia i aprendre a viure.
I estigues orgullós del camí que recorres. Deuries estar-ho.
Un abraç,
Àlbert
La capacitat de síntesi d'Albert em meravella
Ciao!
Com et vaig dir aquest cap de setmana entraría al teu bloc. Espere que arribares bé a València després de la nit que et vaig fer passar a casa meua (per cert que l'altra xica ha passat l'entrevista i s'ha quedat tot el finde). No Hem pegat ull. Passa-ho bé els dies que et queden a Madrid i millor els de la cuenta a trás de Berlin.
Besets
Publicar un comentario