Tot alemany té un policia a dintre

Darrera etapa a Berlín.

Vaig arribar-hi a casa rere una maratoniana jornada pel món, alçant-me a les 7.30 a.m. aquell diumenge, passant per Madrid, i entrant per la porta de casa finalment a la 1.30 a.m. ja del dilluns. Aquella nit va parèixer que els astres s'havien conjurat contra mi per tal d'impedir-me l'arribada tranquil·la a casa.

L'odisea comença després de què, contra tot pronòstic, el vol d'EasyJet eixira en hora i les maletes aparegueren més ràpid que qualsevol volta que recorde. Tot pintava perfecte, però al arribar al l'S-Bahn, me'n adone que estan d'obres i tenen el servici reemplaçat amb busos (açò també va per tu, Joan, i per cert, Schönefeld és era zona C). Escales amunt amb el mort de la maleta, espera, i 20 minuts d'autobús fins on ja era possible agafar l'S-Bahn.

Dirigint-nos cap a l'estació unes 15 persones, estació en la que tampoc hi havia ascensor, lo qual significava maletes a pols, l'S-Bahn que esperava es pira mentre acabem de pujar les escales. Nosaltres, usuaris, ens quedem perplexos de què ni tan sols ens haja esperat sabent que veníem. El següent S-Bahn tarda 15 minuts, i només ens va moure 2 parades més, on vam tindre que baixar, canviar d'andana (puja i baixa escales carregat), i còrrer perquè arribava el que ja m'acostaria a casa.

Entre exhaust, reballe les meues pertenències als seients, i sec estirant una pata damunt el seient de davant, intentant fer una cabotaeta (hi quedaven encara 40 minuts de viatge), sense que la vertical del meu peu hi quede damunt de la tapisseria. És en eixe moment de un dilluns a les 0.30 a.m., quan Satanàs va colocar una abuela asquerosa darrere de mi, que em va tocar l'esqueneta per dir-me que abaixés el peu, que s'embrutava el seient.

Bé sap Déu que vaig estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida... No era qüestió d'agredir fins la mort una senyora, així que vaig baixar el peu i vaig continuar el viatge amargat.

Jo sempre dic: "Tot alemany té un petit policia a dintre".

Al arribar a casa vaig comprovar amb pesar, per si tenia algun dubte, que per company de pis tinc un senyor porc, un gorrino de cabo a rabo, que tenia l'escala de l'entrada desfeta, la bolsa de fem a la cuïna treta, el quarto de bany amb un pam de pols... Bé sap Déu que vaig tornar a estar a punt de cometre el primer assassinat de la meua vida. Però era massa tard, i mancava de forces, d'una Màgnum Desert, d'un sil·lenciador, lleixiu i una bossa de fem tamany humà.


Ja al sendemà vaig començar amb altres cavilacions. La meua sustentació econòmica futura venia pareguent dubtosa, al no saber quantes hores anava a poder fer en l'empresa on m'han agafat de 'xicquefadetot'. Però la meua sort va canviar en poques hores, quan vaig comprovar que aquesta gent sempre tenen assumptes on puc ajudar (p.e., amb els clients espanyols i amb tasques de traducció), i perquè el mateix dia em van oferir un treball de 40 h/més per 500 € en la Universitat, a càrrec d'un professor xilé molt maquet. No està encara clar, però pareix que anirà endavant.

I també van tornar les gran nits de parranda. Ahir festa de disfresses, on vaig confeccionar in extremis una disfressa de mariarchi amb un barret mexicà, una toga de colors i la guitarra. L'error de la nit el vaig cometre quan em deixí embaucar per una londinense que sabia una mica de castellà, i em va utilitzar com a professor particular durant unes 3 hores. Sense cap ànim de lligar, em va fer repasar aspectes de la llengua de Cervantes com: els dies de la setmana, els mesos, els colors, la família... Tot això parlant a la velocitat del caracol i equivocant-se cada 2 paraules.

La meua paciència es va acabar, encara què més tard de lo previst. Aleshores l'encert de la nit va ser treure la guitarra i entretindre a les xiquetes amb el repertori de sempre que tots conegueu. Cada vegada sòc més professional i encadene les cançons millor. Ofici tinc, però mai em guanye els favors d'alguna de les assistents.

M'encanta cantar 'Tierna y dulce historia de amor' de Ismael Serrano. I a totes els agrada sentir-la. Vos la deixe sentir. ¡Fins prompte!

S.P.Q.R.

Senatus Populusque Romanus, o el que és el mateix, "El Senat i el poble romà".

I és que Asterix i Obelix ja ho deien: "¡Aquestos romans estan bojos!". I això que ells no van tindre que creuar la Piazza Venezia sense semàfor, ni van estar apunt de ser arrosegats per les motos que eixen, al ficar-se verd, com si del GP de Mugello es tractés.

Però bé, no tot eren romans en Roma, sinò que Albert, Leandre, Majo i Aurora van ser els meus aliats de la gàlia indestructible per tal de fer front l'asedi de turistes que botaven tres si pegaves una patada a una pedra. Faré una menudeta crònica dels nostres episodis allí, començant pel Foro romà on la meitat és Foro i l'altra meitat és la casa d'Augusto. Quina llàstima que de tot no quede ni la dècima part i tingues que tirar d'imaginació per reconstruir-te la monumentalitat d'aleshores. En el fons, allà ja funcionaven com ací. Era el millor terreny de la ciutat i els emperadors es feien temples al seu honor com ara qui es fa chaletets a vora platja pels seus collons.


Ni Nou Camp, ni Maracanà, ni res. El Circo Màximo era una barbaritat d'estadi on s'hi clavaven 250.000 romans per vore les carreres de quàdrigues, ja que el Càlcio encara no s'havia inventat. Però on realment s'escoltava encara el fervor de la gent era al Coliseu, que deuria ser una olla a pressió vent a les bèsties menjar-se als gladiadors. Curioses les històries dels emperadors, la majoria embriagats del seu aires de grandessa. Però quan arribava una mala pècora com Cleopatra VII, eren capaços fins i tot de regalar-li la meitat de l'imperi perdent el cap per ella.

Ay, les dones... Quan de poder han tingut sempre...


Amb la caixa que fa el Museu del Vaticà en un dia, menjen un mes tots els clèrigs del món. I què barbaritat de coleccions. Això sí que es tindre per tindre exposat. Realment sensacionals són els frescos de les cambres dels Bòrgia i com no, la Capella Sixtina, que el pobret de Michelangello se la va tindre que pintar a desgana perquè lo que a d'ell li agradava era escolpir. Les vistes des de dalt de la basílica de San Pietro són realment collonudes. I també el meu vídeo diguent amb la plaça de fons: "¡Alà es gran!". Sense deixar de costat la catolicitat, esglèsies i basíliques a Roma hi ha a pataes, i a més són cada repepinà d'esglèsia de por. Segurament, quan més gran són, més cas els fa Déu als devots.

Les piazzes i les fontanes de Roma sí que són un vertader encant. Es conta que un home es dedicà a recollir la recaudació de la Fontana di Trevi durant 34 anys, traguent-se uns 1000€ al dia. Pareix ser que li deien Bill Gates. I sopar en la Piazza Navona ha de ser el més paregut d'estar al cel. Dic el més paregut, perquè per a estar ú s'ha de fer un gelat en 'la Palma', la gelateria on jo he vist més sabors del món. Més de 100 vaig contar, a quin millor. Un orgasme per al paladar.


Ara que llig la meua darrera frase, millor que es prenga metafòricament, que les ments més desviades poden fer de l'expressió una imatge desagradable...

Aquesta estança a Roma ha sigut molt més meravellosa gràcies a: Martina, inventora de la 'cremina' per preparar els millors espressos que he probat, a Verònica, per tindre les castanyes més grans que he vist en la meua vida, a la guia Lonely Planet d'Albert per les seues suggerències i curioses informacions, als revisors dels autobusos i els tranvies, per no deixar-se vore gens, a la Mensa de la Universitat Roma Tre, per ser l'enveja de totes les Menses d'Europa i pels seus postres encissadors, a Albert i Leandre, per conservar el seu estat d'electrons excitats, a Aurora, per intentar colar-se en el Foro a base de trompaes al control mecànic i a Majo, per confesar que hi ha nits en què sense saber per què perd els pantalons al llit i que de vegades en cansa de sentir-se parlar.


La transició l'efectue ara mateix a València. Pròxim destí: Berlín, la Tierra Prometida.

¿Se'n veniu, xiques?