Àmsterdam i ocàs

De segur, uns dels viatges més bells de la meua vida...

Íntim, perquè hi vam prendre part tres amics molt apegats: Pilu, Felipe i jo. Reconciliador, perquè vaig fer les paus amb aquella ciutat que vaig visitar un gris març amb els Tipets quedant-me un regust de ciutat poc lluenta i sòrdida, on cada cantonada feia olor a marihuana. Reconfortant, perquè m'ha ajudat a afrontar el final de la meua etapa berlinesa amb més enteressa i tranquil·litat.


Vam alquilar bicicletes (després d'haver comprovat quant de suc se li trau, amb les romanes) i vam travessar els centenar de canals d'Àmsterdam, amb ganes de tirar una foto en cada pont, perquè la ciutat estava preciosa. I qualsevol lloc era bó per sentar-se i fer una agradable xerrada amb ells dos, sense preses i sense necessitat d'arribar a cap conclusió.


Entre tant es disputava la final de l'Eurocopa i nosaltres la gaudíem en un bar de la Rembrandt Plein. Bé, gaudíem... Vam gaudir-la quan Fernando Torres va fer el gol i el greix d'aficionats alemanys, revolucionats com si s'haguessen pres anfetamines, van enmudir per sempre.


A Berlín ja sóc enginyer. El meu projecte va ser avaluat amb un 1,3, nota alemanya, que ve a ser un 9,5 més o menys equivalent segons les notes espanyoles. I per la resta, ja des de fa un temps vagant pels carrers com si fos un fantasma, ja conscient de no pertànyer més a aquesta realitat. Els comiats han començat, també els preparatius de la tornada.

Voldria contar-vos que estic cremant com un dement els meus últims cartutxos a Berlín, que estic fent totes les coses que em quedaven al tinter... però lo cert és que aquesta setmana està fent prou mal oratge, que se'm fa titànic l'esforç d'alçar-me pels matins...

...i que ja no tinc moltes més ganes de continuar amb aquest blog. Fins la darrera entrada, que de fet ja està preparada.

JULI