Principi de conservació de l'amor:
"El amor no es pot crear ni destruir; tan sols es transforma".
Primera Llei de Newton:
"En absència de forces exteriors, tot cos continua en el seu estat de amor o desamor rectilini i uniforme a menys que actue sobre ell una força que l'obligue a canviar el seu estat".
Llei d'Ohm:
"La intensitat de l'amor que circula per les venes és directament proporcional al potencial aplicat sobre elles e inversament proporcional a la resistència en elles".
Llei de Gravitació Universal de Newton:
"L'amor que exerceix una partícula puntual de masa m' sobre altra de masa m" és directament proporcional al producte de les seues masses e inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa".
Teoria de la relativitat d'Einstein:
"Indica la relació quantitativa entre energia i amor en el procés en que una es transforma en altra, sent la constant de proporcionalitat la velocitat de la llum elevada al quadrat".
miércoles, 27 de febrero de 2008
Què té a vore la física amb l'amor...
domingo, 24 de febrero de 2008
El gol de Cardenyosa
M'ha costat anys i llàgrimes aprendre'm la lliçó. He tropeçat una i mil voltes amb la mateixa pedra. He maleit a les parelles que sonreien abraçades els diumenges. He caigut en combat amb les botes calçades. M'he adormit contant-me contes de fades i no he tirat mai la toalla per si altre món era possible...
I ara, que em sé la lliçó de memòria, que evite la pedra amb soltura, que mire a les parelles sene enveja, que sé retirar-me a temps dels combats descalç i sense soroll, que ni somie ni cap contalla aconsegueix adormir-me i que havia rendit els braços...
Ara.
1 dia, 1 segon en fa pensar...
Que deuria oblidar la lliçó, reballar-me contra la pedra, odiar a les parelles, lluitar amb o sense botes, adormir-me i somiar que altre món sí que és possible.
No sabria dir si sóc un assassí, un estúpid, un cobard, un caut, un fred o si simplement,
sóc el gol de Cardenyosa.
lunes, 11 de febrero de 2008
Històries de Sant Valentí
Avuí fa exactament 3 anys que tu i jo teníem 3 anys menys. Tu encara no sabies massa bé qui era jo. I jo, per supost, molt menys sabia qui eres tu.
Com sempre que ja havia caigut la nit, em vaig dedicar a jugar al meu joc favorit de buscar-te. La bellesa del joc residia en què la recerca no estava basada en cap rigor ni cap procediment, sinò que consistia en obrir els 5 sentits i intentar seguir olors, formes, sonits, gustos i calfreds detectats a traces, o qualsevol altra manifestació sensorial que tingués que vore amb tu.
Aquell dia vaig tindre sort. Hi seies al fons d'una biblioteca, potser sent l'única que donava sentit a l'apertura tardia d'aquesta, estudiant (crec recordar) un exàmen d'idiomes necessari per fer un viatge molt llarg. Vaig haver d'inventar-me la més burda excusa per tar de fer-me l'aparegut i conversar una mica amb tu.
Així ho vaig fer, i amb aquell tremolor de veu vaig seure uns minuts a prop per sentir-te 5 minuts parlar i jo no fer cap cosa. Era suficient per ser feliç i tocar el cel en uns temps on "love was such an easy game to play". Vaig acomiadar-me de tu i, de camí a casa, vaig adonar-me que aquell dia era Sant Valentí i que sense voler, t'havia fet un minúscul regal buscant-te i tu altre igual a mi deixant-te trobar.
Durant molt de temps (no sé per què, quina estupidessa) em vaig preguntar si algun dia et donaries compte de la coincidència involuntària d'aquesta aparició...
...3 anys després, pense: "És obvi que no"...
I ara 3 anys després, és obvi que ja no em tremola la veu, ni les mans, ni les cames en cap biblioteca. Només em tremola el record.
Espere que estigues bé, allà on estigues.
P.D.: Les floristes de Zoo avui tenien més treball que mai...
domingo, 10 de febrero de 2008
La camisa negra
UNPLUGGED
Podem estar parlant dels 10 dies més crítics de la meua estància a Berlín des què, ja fa 18 mesos, vaig arribar. Tot començava el matí del dia 1 de febrer, quan em resignava a admetre que l'averia d'Internet amb la que vaig anar a dormir no era de les que es resolien per art de birlo birloque.
Tot just ficant-me els pantalons em cridava un amic i, entre altres coses, em contava que hi ha vaga del 100% de la BVG, l'empresa de transport de Berlín, i ni U-Bahn, Tram ni Bus funcionaven. En efecte, cap U-Bahn havia sentit en tot el matí, així que tenia pinta de ser veritat. Aleshores, de sobte, vaig tornar a l'Edat Mitjana, sense transport, Internet i telèfon. Menys mal que tenia que preparar la presentació del meu projecte, i podia fer-ho des de casa.
Intentant solucionar aquest problema cridant al servici tècnic, van sortir tots els tipus de contratemps possibles: vaig sortejar log-ins i contrasenyes que ni tan sols sabia que havia de donar, em vaig quedar sense saldo a meitat d'una assistència telefònica, vaig haver de repetir al interlocutor vint vegades que parlara més lent i clar, que l'alemany no era la meua llengua mare (¿s'imagineu uno/a d'eixos que t'atenen, que et parlen amb una veu tan llunyana i impersonal que pareix que estiguen a l'altra part del món? Doncs en alemany...)
Tot plegat, l'únic en clar que vaig traure de les innumerables cridades va ser que el telèfon i el mòdem funcionaven, no així el router. Per solucionar-ho tenia clar el que tenia que fer. Una miqueta a la "Enjuto Mojamuto", reiniciar Windows, desconectar-ho tot, cridar al servici tècnic, etc. Però el router no emitia senyal. I a cada vegada que ho intentava, em quedava més prop d'engegar-ho, i em tornarva a fer fora el catxarro del dimoni.
Ahir pel matí havia decidit anar a Media Markt a comprar uno nou. Vaig fer un últim intent per allò de concedir-li l'oportunitat de gràcia i salvar-lo d'una martellà. Tal volta es passà la Verge Maria per Schönhauser Allee 54, perquè en 2 minuts el Router tornava a funcionar...
PROJECTE
Com vos deia, he estat prou ocupat preparant l'exposició del meu projecte. Hi volia tindre el gust de fer-ho en alemany, encara que sabia que en algun moment al dir 'Aktivitätskoeffizienten' o 'Randläufikeit' o tal volta 'Druckverlustuntersuchungen' se m'hauria de trabar la llengua. Em vaig acollonir prou al vore arribar gent i gent a la sala de seminaris, que ja de per sí sola imposa, i ja al sentar-se el supercapo del departament a 1 metre davant de mi, i els 2 subjefes a 2 metres, no passava un cànyamo pel meu culet.
El haver-me preparat molt la presentació m'ajudà a fer-ho dignament, ja que durant el directe, els factors nervis i idioma et mermen l'efectivitat fins al 50%. Vaig tindre algun lapsus, i en algun moment no sabia si estava parlant alemany o esperanto. Però després, al acabar, el feedback va ser millor del esperat i la gent em va felicitar pel treball. ¡Fins i tot els jefazos em van demanar la presentació!
En resum, tots contents, i ara a escriure el projecte, llevant d'un par de cosetes que encara he de fer a planta.
UNA DE LES MEUES
Ahir vaig aconseguir un número de telèfon. Sense dubte, treballe millor en solitari. Em vaig personar jo sols en una festa en casa de Nico (els danesos ja el coneixen), i ahi no hi havia ni mitja persona coneguda. El crack de Nico em va presentar, com si de l'home més famós de Berlín em tractés, a unes xiques alemanes molt maquetes. Una era l'amiga tonelleta, i altra una xica guapíssima, un àngel terrenal que es deixava fer i responia a les miradetes generosament. Vaig bromejar una miqueta, amb les dos clar, encara que l'interés només l'havia posat amb la rubia angelical.
Em venia rondant ja una estona demanar-les el mòbil, però quan em vaig donar compte havien vingut a despedir-se de mi perquè se'n anaven. ¡Agh, merda! M'agafaren a contra peu i no vaig saber reaccionar. Em quedí una estona lamentant-ho...
Però les xiques es quedaren una estona despedint-se de Nico també, i en eixe moment va sonar "La camisa negra". Així que vaig anar a buscar-les amb l'excusa de què aquesta cançò era obligat ballar-la. La meua rúbia, de nou molt generosa, es va deixar fer unes voltetes i tot lo propet que jo vaig voler. Però al acabar la cançó, tampoc vaig tindre valor de demanar-li ni el matrimoni ni les dades personals.
Ja estava tot perdut. Però Nico, el meu salvador d'aquesta nit, em va increpar: "Pero hermano, ¿qué hases que no le estás pidiendo el número?". Tenia raó. Les nits estes passen 1 cada 3 mesos. Aleshores si que, ja sense ninguna excusa burda, les vaig abordar just abans de l'eixida i vaig demanar-les el número per tornar-les a vore en alguna festa. La meua rúbia me'l va donar encantadora, i l'amiga em va dir que no feia falta, que li avisara a l'altra. Aleshores vaig entendre que a les xiques no fa falta fer-les el paripé: l'amiga tonellet sabia molt bé del seu paper d'amiga tonellet.
Aquest matí m'alçat amb un número de telèfon d'un àngel, i sense saber molt bé què fer amb ell...
P.D.: Parlant d'angelets, aquest que dorm caiguent-li la baba ne fa avui 24 palos. ¡Moltes felicitats, Carles!
sábado, 2 de febrero de 2008
Tipets Reloaded
O la crònica d’uns dies en familia.
Tot va començar quan, a aquella rata d’Internet que és Carles, se li va ocòrrer mirar en EasyJet i hi va trobar uns vols en oferta Copenhague-Berlín per 40€ anar i tornar. Del 24 al 28 de gener pareixien bones dates, si no les millors.
Situem-se ja la nit del 24 de gener, quan a les 22.14 h de la nit havia quedat amb Leandre en Alexanderplatz per anar a recollir als danesos a l’aeroport. Però, malgrat que Leandre és l’únic ésser humà del món que duu el rellotge retrasat per tal de no arribar massa prompte als llocs, aquella nit la programació del seu software va donar algun error als codis ansiolítics, i a les 21.14 h rebia una cridada d’ell:
- Ie, paio! On estàs?
- Eeeeh... Estic a casa... Encara em falta vestir-me i asear-me.
- Que el tren ja està ací!
- Però no havíem quedat a les 22.14?
- ....
- ....
- Osti, sí, tio... M’he ratllat...
- Ale, vine-te’n a casa i fas temps ací.
La recollida, ja baix la meua supervisió, va anar sense sobresalts. Albert, que també duu un petit ansiós a dintre, no va poder esperar-se a casa a ensenyar-nos l’ampolla de Danske Vodka de la què s’havien aprovisionat a l’aeroport, i que, veritat siga dita, després no li farien més que un xupito.
Aprofitàrem el primer matí, que segons la previsió meteorol·lògica, era l’únic en què havia de lluir el sol, i ens vam escapar a vore
Passejant pel carrer peatonal més llarg d’Spandau i del món, anàrem a parar a un Burger King, on acabaríem demanant unes creïlles i fotent-se un bocata de fiambre amb tot el que havíem agafat de casa.
Era necessària una parada relaxada a casa abans del gran event del dia, així que Albert ens va ensenyar la seua nova jogina: un xoc de cartes amb un manubri que es col·locava al centre entre els participants, i que hi havia que agafar en cas de donar-se un duel entre ells. Després de tramar-me a diestra i siniestra i de totes les maneres possibles, Albert no va aconseguir que guanyés una partida i se’n anàrem als Karts amb un Jarno Jrulli (el meu apodo) exultant.
Carrera de Karts. La veritat siga dita, els copenhaguenses van decepcionar a la parròquia amb el seus 9º i 11º lloc, de 12 corredors. El llàtig de Picanya (llàtig no per la seua velocitat, sinò per la seua primura) va fer un respetable 5º, i el Tigre de l’Illa Perduda es va pujar al podi amb un 3º més que satisfactori. En acabar, Currywurst i Kebab de la pata del matxo pa’l cuerpo (Carles “dixit”; no sabeu com menja este cabró). El cos magullat pels Karts no ens va perméter eixir esta nit.
Matí següent. Vam dormir com a gatets al costat d’una estufa. Leandre s’anticipà quasi mitja hora segons el seu rellotge biol·lògic i ens pillà gitats. Ferem una volteta per fer temps, vaig comprar-me un “Rummikub” que se’m deu de Reis, i vam dinar a casa amb un menú made in Juli. A les 15 h teníem un tour dels “Berliner Unterwelten” (móns subterranis de Berlín) a través d’alguns búnkers de la 2ª guerra mundial.
La visita va ser més que interessant. Hi va valer la pena. Molt graciós el guía mexicà que quan feia alusió a les propietats de les parets, mentava: “¡1,5 metros de puro betón i asero!”. Vaig saber per fi on quedava el búnker del Führer i on es va llevar la vida (si és cert, i no mòra encara les cloaques de Berlín). Ara ja em puc morir tranquil.
Imprescindible partida a l’Snooker, en la que vaig tindre més mala sort que en qualsevol partida que recorde, i als danesos se’ls aparegué
Vespradeta de Rummikub, i Albert de nou inventant-se regles perquè no sé quines ties seues juguen així i diuen: “¡Vinga, nena!”. Sopar en Amaretto, altra assignatura pendent de la visita de l’any passat. I per fí, eixos còctels que amb tanta passió havíen esperat els danesos. I rere el tercer còctel i els J x B i els L2, Albert protagonitza unes de les escenes més patètiques del seu historial de liguerío diguent-li “preciosa” per la comisura de la boca a la cambrera que ja estava a 3 metres d’ell i, lamentablement, era més llega que el peu de Frodo.
I ja ben entonats, al Café Burger a donar-ho tot. I Carles, que a part de ser un savi i un excel·lent observador, com va demostrar a la cocteleria, resulta que també és un bon xarrador i es tirà parlant amb una tia cosa de 2 hores llargues, tant, que al final se’l tenim que emportar arrastrant-lo. La amiga d’esta, amb la què parlava Albert, se’n anà als 5 minuts de conversa al WC i no va tornar a aparèixer. Pensem que encarà hi estarà a dintre.
El diumenge, ja els 4 amb l’activitat mental del cuc de seda, ens dedicàrem a costrejar el més possible. Brunch per ací propet, curt passeig per Mauer Park i peli a casa, tots ben tapaets com iaiets. Per la vesprada un altra tanda de Rummikub, i un bon pòquer en la residència, en la què ni “Seguros Cervera” ni la seua subcontrata “Trancas Casabán” pugueren fer res per retindre el seu capital i guanyar la partida.
Dilluns i darrer dia. Aprofitàrem el matí per ensenyar-los les instal·lacions on fem el projecte als danesos. Van quedar impressionats. Bé, ara ja ho puc dir. Era tot un muntatge. En realitat ens passem el dia fent valoracions àcid-base. Dinàrem a
¿Com resumir aquestos dies? ¿Com traure conclusions? Doncs un sentir-se com a casa, amb la felicitat d’estar amb els de confiança, amb els semblants. I encarà que Albert, que és un copió, extraga que d’ara endavant vol donar-se-les de “madurito” com jo, sàpiga ell i vostés que anar de desinteressat no es pot aparentar si realment no ho sents, i que t’han hagut de trencar el cor unes quantes vegades i en molts trocets per poder arribar a un estat ací.
I encara així, ú no sap mai lo prop que està de què li el puguen tornar a trencar...
Gràcies pels vostres dies, amics. Una forta abraçada.
........
Sí. Deuria haver signat aquí dalt, i fer-vos creure que açò era tot lo destacat que havia passat aquestos dies. Deuria haver signat i omitit que Irene estava en Berlín aquestos mateixos dies. No deuria dir que un menut homenet dins de mi encara seia a aquella cantonada d’un carrer de Warschauer sentint com el cel i totes les constel·lacions se li queien damunt. Ometre que una minúscula part de mi hagués volgut que la línea del temps tornés a aquell dia on la implacabilitat del destí me l’arrancava dels braços...
Però ja feia temps que intuia que les coses no anaven a ser així. I després de comprovar el seu escàs interés en vore’ns personalment, un meteorit va succeir a la plutja de constel·lacions a aquella cantonada, reduint-ho tot a pols estel·lar.
Diuen que uns moments abans van vore a l’homenet allunyant-se i perdre’s de vista a l’horitzó, salvant així la vida.
JULI