La camisa negra

UNPLUGGED

Podem estar parlant dels 10 dies més crítics de la meua estància a Berlín des què, ja fa 18 mesos, vaig arribar. Tot començava el matí del dia 1 de febrer, quan em resignava a admetre que l'averia d'Internet amb la que vaig anar a dormir no era de les que es resolien per art de birlo birloque.

Tot just ficant-me els pantalons em cridava un amic i, entre altres coses, em contava que hi ha vaga del 100% de la BVG, l'empresa de transport de Berlín, i ni U-Bahn, Tram ni Bus funcionaven. En efecte, cap U-Bahn havia sentit en tot el matí, així que tenia pinta de ser veritat. Aleshores, de sobte, vaig tornar a l'Edat Mitjana, sense transport, Internet i telèfon. Menys mal que tenia que preparar la presentació del meu projecte, i podia fer-ho des de casa.

Intentant solucionar aquest problema cridant al servici tècnic, van sortir tots els tipus de contratemps possibles: vaig sortejar log-ins i contrasenyes que ni tan sols sabia que havia de donar, em vaig quedar sense saldo a meitat d'una assistència telefònica, vaig haver de repetir al interlocutor vint vegades que parlara més lent i clar, que l'alemany no era la meua llengua mare (¿s'imagineu uno/a d'eixos que t'atenen, que et parlen amb una veu tan llunyana i impersonal que pareix que estiguen a l'altra part del món? Doncs en alemany...)

Tot plegat, l'únic en clar que vaig traure de les innumerables cridades va ser que el telèfon i el mòdem funcionaven, no així el router. Per solucionar-ho tenia clar el que tenia que fer. Una miqueta a la "Enjuto Mojamuto", reiniciar Windows, desconectar-ho tot, cridar al servici tècnic, etc. Però el router no emitia senyal. I a cada vegada que ho intentava, em quedava més prop d'engegar-ho, i em tornarva a fer fora el catxarro del dimoni.

Ahir pel matí havia decidit anar a Media Markt a comprar uno nou. Vaig fer un últim intent per allò de concedir-li l'oportunitat de gràcia i salvar-lo d'una martellà. Tal volta es passà la Verge Maria per Schönhauser Allee 54, perquè en 2 minuts el Router tornava a funcionar...

PROJECTE

Com vos deia, he estat prou ocupat preparant l'exposició del meu projecte. Hi volia tindre el gust de fer-ho en alemany, encara que sabia que en algun moment al dir 'Aktivitätskoeffizienten' o 'Randläufikeit' o tal volta 'Druckverlustuntersuchungen' se m'hauria de trabar la llengua. Em vaig acollonir prou al vore arribar gent i gent a la sala de seminaris, que ja de per sí sola imposa, i ja al sentar-se el supercapo del departament a 1 metre davant de mi, i els 2 subjefes a 2 metres, no passava un cànyamo pel meu culet.

El haver-me preparat molt la presentació m'ajudà a fer-ho dignament, ja que durant el directe, els factors nervis i idioma et mermen l'efectivitat fins al 50%. Vaig tindre algun lapsus, i en algun moment no sabia si estava parlant alemany o esperanto. Però després, al acabar, el feedback va ser millor del esperat i la gent em va felicitar pel treball. ¡Fins i tot els jefazos em van demanar la presentació!

En resum, tots contents, i ara a escriure el projecte, llevant d'un par de cosetes que encara he de fer a planta.

UNA DE LES MEUES

Ahir vaig aconseguir un número de telèfon. Sense dubte, treballe millor en solitari. Em vaig personar jo sols en una festa en casa de Nico (els danesos ja el coneixen), i ahi no hi havia ni mitja persona coneguda. El crack de Nico em va presentar, com si de l'home més famós de Berlín em tractés, a unes xiques alemanes molt maquetes. Una era l'amiga tonelleta, i altra una xica guapíssima, un àngel terrenal que es deixava fer i responia a les miradetes generosament. Vaig bromejar una miqueta, amb les dos clar, encara que l'interés només l'havia posat amb la rubia angelical.

Em venia rondant ja una estona demanar-les el mòbil, però quan em vaig donar compte havien vingut a despedir-se de mi perquè se'n anaven. ¡Agh, merda! M'agafaren a contra peu i no vaig saber reaccionar. Em quedí una estona lamentant-ho...

Però les xiques es quedaren una estona despedint-se de Nico també, i en eixe moment va sonar "La camisa negra". Així que vaig anar a buscar-les amb l'excusa de què aquesta cançò era obligat ballar-la. La meua rúbia, de nou molt generosa, es va deixar fer unes voltetes i tot lo propet que jo vaig voler. Però al acabar la cançó, tampoc vaig tindre valor de demanar-li ni el matrimoni ni les dades personals.

Ja estava tot perdut. Però Nico, el meu salvador d'aquesta nit, em va increpar: "Pero hermano, ¿qué hases que no le estás pidiendo el número?". Tenia raó. Les nits estes passen 1 cada 3 mesos. Aleshores si que, ja sense ninguna excusa burda, les vaig abordar just abans de l'eixida i vaig demanar-les el número per tornar-les a vore en alguna festa. La meua rúbia me'l va donar encantadora, i l'amiga em va dir que no feia falta, que li avisara a l'altra. Aleshores vaig entendre que a les xiques no fa falta fer-les el paripé: l'amiga tonellet sabia molt bé del seu paper d'amiga tonellet.

Aquest matí m'alçat amb un número de telèfon d'un àngel, i sense saber molt bé què fer amb ell...

JULI

P.D.: Parlant d'angelets, aquest que dorm caiguent-li la baba ne fa avui 24 palos. ¡Moltes felicitats, Carles!