S.P.Q.R.

Senatus Populusque Romanus, o el que és el mateix, "El Senat i el poble romà".

I és que Asterix i Obelix ja ho deien: "¡Aquestos romans estan bojos!". I això que ells no van tindre que creuar la Piazza Venezia sense semàfor, ni van estar apunt de ser arrosegats per les motos que eixen, al ficar-se verd, com si del GP de Mugello es tractés.

Però bé, no tot eren romans en Roma, sinò que Albert, Leandre, Majo i Aurora van ser els meus aliats de la gàlia indestructible per tal de fer front l'asedi de turistes que botaven tres si pegaves una patada a una pedra. Faré una menudeta crònica dels nostres episodis allí, començant pel Foro romà on la meitat és Foro i l'altra meitat és la casa d'Augusto. Quina llàstima que de tot no quede ni la dècima part i tingues que tirar d'imaginació per reconstruir-te la monumentalitat d'aleshores. En el fons, allà ja funcionaven com ací. Era el millor terreny de la ciutat i els emperadors es feien temples al seu honor com ara qui es fa chaletets a vora platja pels seus collons.


Ni Nou Camp, ni Maracanà, ni res. El Circo Màximo era una barbaritat d'estadi on s'hi clavaven 250.000 romans per vore les carreres de quàdrigues, ja que el Càlcio encara no s'havia inventat. Però on realment s'escoltava encara el fervor de la gent era al Coliseu, que deuria ser una olla a pressió vent a les bèsties menjar-se als gladiadors. Curioses les històries dels emperadors, la majoria embriagats del seu aires de grandessa. Però quan arribava una mala pècora com Cleopatra VII, eren capaços fins i tot de regalar-li la meitat de l'imperi perdent el cap per ella.

Ay, les dones... Quan de poder han tingut sempre...


Amb la caixa que fa el Museu del Vaticà en un dia, menjen un mes tots els clèrigs del món. I què barbaritat de coleccions. Això sí que es tindre per tindre exposat. Realment sensacionals són els frescos de les cambres dels Bòrgia i com no, la Capella Sixtina, que el pobret de Michelangello se la va tindre que pintar a desgana perquè lo que a d'ell li agradava era escolpir. Les vistes des de dalt de la basílica de San Pietro són realment collonudes. I també el meu vídeo diguent amb la plaça de fons: "¡Alà es gran!". Sense deixar de costat la catolicitat, esglèsies i basíliques a Roma hi ha a pataes, i a més són cada repepinà d'esglèsia de por. Segurament, quan més gran són, més cas els fa Déu als devots.

Les piazzes i les fontanes de Roma sí que són un vertader encant. Es conta que un home es dedicà a recollir la recaudació de la Fontana di Trevi durant 34 anys, traguent-se uns 1000€ al dia. Pareix ser que li deien Bill Gates. I sopar en la Piazza Navona ha de ser el més paregut d'estar al cel. Dic el més paregut, perquè per a estar ú s'ha de fer un gelat en 'la Palma', la gelateria on jo he vist més sabors del món. Més de 100 vaig contar, a quin millor. Un orgasme per al paladar.


Ara que llig la meua darrera frase, millor que es prenga metafòricament, que les ments més desviades poden fer de l'expressió una imatge desagradable...

Aquesta estança a Roma ha sigut molt més meravellosa gràcies a: Martina, inventora de la 'cremina' per preparar els millors espressos que he probat, a Verònica, per tindre les castanyes més grans que he vist en la meua vida, a la guia Lonely Planet d'Albert per les seues suggerències i curioses informacions, als revisors dels autobusos i els tranvies, per no deixar-se vore gens, a la Mensa de la Universitat Roma Tre, per ser l'enveja de totes les Menses d'Europa i pels seus postres encissadors, a Albert i Leandre, per conservar el seu estat d'electrons excitats, a Aurora, per intentar colar-se en el Foro a base de trompaes al control mecànic i a Majo, per confesar que hi ha nits en què sense saber per què perd els pantalons al llit i que de vegades en cansa de sentir-se parlar.


La transició l'efectue ara mateix a València. Pròxim destí: Berlín, la Tierra Prometida.

¿Se'n veniu, xiques?