Suspense a l'S-Bahn

Com cada matí he anat fins a Zoo en S-Bahn, assegut, llegint amb fruició (per aquestes dates "La trilogia de Nueva York", de Paul Auster). Excepcionalment, i a causa de la plutja, duia el meu paraigües amb mi, que durant el trajecte he abandonat en el breu espai que quedava entre la meua nalga i la pared del S-Bahn.

He eixit de Zoo tranquil·lament, quan de prompte he precebut que anava lleuger de pes. Merda!. El paraigües...

En eixe moment que vull retrocedir cap a l'S-Bahn, dues marees humanes precipitades cap als seus destins, una que pujava les escales mecàniques i altra que baixava amb gent tot just eixint, em sumergixen en una mena de remolí-tornat del qual aconseguisc escapar tangencialment, amb la ajuda de la Mare de Deu, cap al meu S-Bahn.

Just en aquest moment, ja parpadejen les llums de tancat de portes i s'escolta "Westkreuz, zurückbleiben, bitte". El que precedeix, encara què sone inversemblant, ha succeït en dos segons com a molt:

- Recupere la verticalitat.
- Entre en l'S-Bahn retallant a un home com Messi (com Messi yo, no l'home).
- Faig la bicicleta a una abuela com Robinho (com Robinho l'abuela, no jo).
- Trobe a una senyora asseguda amb el meu paraigües en la mà, observant-lo com si es tractés d'un objecte selenita.
- Li arranque el paraigües de les mans com s'arrancaria un bolso, sense mitjançar paraula. Digna de menció és la cara de terror de la senyora quan un desconegut entre i sense explicacions li arrebata la seua nova adquirida possessió.
- Faig un revers com Michael Jordan.
- Surt de l'S-Bahn amb un gràcil bot qual cervatell just en l'instant que es tancaven les portes.

I missió complida.

Per cert, ahir vaig vore "9 reinas" i he recordat que en l'altra vida vull ser argentí.

JULI