Excuses

El final de l'hivern ens ha dut els dies més freds i tediosos de l'any, amb eixa climatologia adversa que caracteritza el març berlinés. Què pot fer el senyor meteoròleg d'Internet quan sap que en 24 hores eixirà el sol, s'encapotarà, farà fred, arruixarà, caurà pedra i neu, tornarà a eixir el sol, es tornarà a encapotar, tornarà a nevar, escamparà, tornarà a fer fred. Quina locura. Per sort pareix que ja ha acabat tot, i els 15 graus durant el dia són una promesa feta realitat.

Quan de temps sense escriure. No sé quina excusa posar, perquè totes són certes i ninguna ho és al mateix temps. Crec que en el fons té que vore amb una pèrdua del rumb, una manca de nord. El rumb es perd quan et veus fent coses que no tenen un complet sentit, que no estan tot lo bé que ú vulgués. Es perd quan de sobte ú es sent acarreant moltes deudes. Deudes a la família per donar-me l'oportunitat de viure dos anys a Berlín, deudes als amics als qui vaig prometre tornar molt abans, deudes als què no troben res nou al blog quan volen saber de mi, i altra mena de deudes que potser només estan al meu cap.

Avui ja puc dir que aquest llarg viatge de quasi dos anys tindrà acabada a finals de Juliol, ja que un petit treball aconseguit a una empresa (desafortunadament no té res a vore amb els meus estudis) em permetrà allargar la meua estança una mica a Berlín i poder gaudir de la bellesa de la primavera per segona i, pot ser, darrera volta. Desconec com afrontaré aquesta última etapa a Berlín, però coneguent-me, imagine que amb prou malancúnia i amb el cor en un puny de saber la tristessa que dòna concloure una etapa i la peressa d'haver de començar-ne un altra.

Necessite vacances. He estat treballant prou dur el darrer més per tindre escrit el projecte per final de més. Al final, contingències han fet que només el puga tindre però en 'brut'. Dedicar-se en cos i alma a una cosa no és massa sà, però aquestes ganes de voler ser oficialment enginyer, de fer un bon treball i que es reconega, d'estar a l'altura dels meus amics que ja venen acabant la carrera, de vegades aquestes ganes fan massa pressió al cap i se m'oblida que, per damunt de ser enginyer, de fer bon treballs, d'estar a l'altura de les coses...

...per damunt d'això, s'ha d'intentar viure equilibradament amb tot el que ens rodeja.

Aurora! Majo! De seguida vaig cap enllà!

JULI

Ya ves...

Ya ves

que yo también me canso de ser hombre
y con tantas y tantas despedidas
no consigo curarme
de la Tierra Prometida.

Ya ves
me recubres de humanidad
recogiendo la metralla
de antiguos bombardeos
y el amor es difícil
y extraño en estos tiempos.

Ya ves
me traes un recuerdo de allí
de ambos, de hace un año,
y mirar atrás aún me estremece
y desvela mi corto sueño.

Así también yo escribo
para recordar
qué aún sigo vivo
y las batallas que me faltan
y los héroes que han de ganarlas
debiera de inventarlos.

Así yo canto y puedo recordar
que lo lejano está a mi lado
que a veces no hay camino
pero sí un claro horizonte.

Yo no sé si Berlín
será el escenario
de un futro encuentro.

Pero gracias por volver
aunque ya ves,
en verdad nunca te llegaste a ir.

Supongo que por eso
es como regresar a casa.

JULI

Los tercios de Flandes (II)

O jo quasi diria: "Los quartos de Flandes". Dedicada a Joan Roigé.

Fa temps que no parlem del nostre (meu) Hollander. Sé que et mors de curiositat per saber què és d'ell, si continua deixant la tassa damunt de l'escalonet del quarto de bany, les portes dels armaris de la cuina obertes, etc. Bé, doncs ahir en un moment en què estava fora de casa, vaig fotografiar-li l'habitació.

Vegen i jutgen vostés...


D'aquesta foto jo destacaria el got i la tassa damunt de la taula, l'obridor d'ampolles, pastilles, CD's, papers, una caixa de medicaments al lloc on eixen les fulles de la impressora i les torrades damunt de la torre de l'ordinador.


Sabates arreu, calcetins per terra, brutícia, estenedor per mig de l'habitació, el tovalló damunt del llit, mantes revolicades i llit sense fer, papers damunt de l'estora, cables, caixes...


Taula supletòria amb margarina, supose que per untar-se el piu, desodorant, crema i màquina d'afaitar, raspall de dents, brick de suc, caixa de Müsli, spaguettis i altre tipus de menjar a l'estanteria negra, cerveces buides a la caixa...

No entenc com un ésser humà pot ser tan porc, com pot viure en eixa putíssima cortiella. Així com li vaig a demanar que intente tindre la cuina i el quarto de bany nets, si li la suda viure entre porqueria... És una batalla que tenia perduda des del minut 1.

La teua noieta amb el seu look berlinés està per ací. Tan maqueta com sempre. Ara, viatge d'arquitectura, res. Han vingut a eixir a mort totes les nits. Ana també està per ací. Així que per uns dies, Berlín torna a ser més Tierra Prometida que mai.

Un fort abraç.

JULI

P.D.: Quina paciència, senyor...

Capitans, herois, senyals

L'hivern agonitza a Berlín. Potser haja mort aquesta nit després una tempesta enrabietada i tirant neu per la boca, ferit de mort. Quan he descorregut les cortines m'he trobat amb aquest paissatge:


i un cel ras i quiet com si no fos cert que hi hagués neu baix els meus peus. Ara llueix el sol amb força i el blanc mant de la foto no ha aguantat gaire els sues primers 4 raigos.

Corren temps a Berlín en els que trobe a faltar 'un capità, un heroi o una senyal', com descriu en la seua cançó Fernando Delgadillo, un cantautor mexicà que tot just he descobert i que per la seua qualitat jo el considere l'homònim de Silvio Rodríguez a Cuba o de Joan Manuel Serrat a Espanya. Sempre és agradable fer descobriments. Descobrir neu rere les cortines, descobrir a gent nova interessant, descobrir un tresor amagat en els lloc per on passes la vista continuament, descobrir lo millor de mi mateix i fins i tot, descobrir lo pitjor d'altres persones pot ser bo sí es a temps.

L'empresa de transports de Berlín, la BVG, ha decidit des d'avui i fins 9 dies mínim endavant, fer vaga amb un servei mínim de transport cada 30 minuts. Quedar-se sense transport a Berlín és com quedar-se sense boli en un examen. Estos dies em tindré que pensar bé si em compensa cada dia anar a la Universitat, si he de necessitar 45 minuts per cada viatge.

Duc ja un temps escrivint el projecte, i aquest fet em te completament absorbit. No tinc altra voluntat al cap més que fer-ho el millor possible i donar-me aire per poder entregar-ho abans d'anar-me'n a Roma amb Auroreta i Majo de vacances. Però hi ha dies que realment no veig la llum al final del túnel. Hi ha un microvirus de desesperança que campa ample pel meu ser, i de vegada en quan es manifesta a la seua manera.

Tindrà també que vore el meu desig de quedar-me fins a final de l'estiu ací a Berlín, contra les poques possibilitats de trobar pràctiques ací o en la Universitat, i lo fart que estic d'omplir i enviar sol·licituds que mai obtenen resposta (espere que només siga massa prompte per evaluar-ho).

Últimament pense en moltes coses, i la meua opinió al voltant d'elles va canviant amb l'oratge. Perquè tot és fràgil i res és constant, i molt menys etern, i cada punt de vista és relatiu. I jo només vulguera sentar-me en una roca ferma a la vora de la mar queta, i dir quatre veritats inalterables al pas del temps.

JULI

P.D.: Sent el retràs d'una entrada personal i d'aquestes gràcies a Elena per haver-me firmat al blog.