L'hivern agonitza a Berlín. Potser haja mort aquesta nit després una tempesta enrabietada i tirant neu per la boca, ferit de mort. Quan he descorregut les cortines m'he trobat amb aquest paissatge:
i un cel ras i quiet com si no fos cert que hi hagués neu baix els meus peus. Ara llueix el sol amb força i el blanc mant de la foto no ha aguantat gaire els sues primers 4 raigos.
Corren temps a Berlín en els que trobe a faltar 'un capità, un heroi o una senyal', com descriu en la seua cançó Fernando Delgadillo, un cantautor mexicà que tot just he descobert i que per la seua qualitat jo el considere l'homònim de Silvio Rodríguez a Cuba o de Joan Manuel Serrat a Espanya. Sempre és agradable fer descobriments. Descobrir neu rere les cortines, descobrir a gent nova interessant, descobrir un tresor amagat en els lloc per on passes la vista continuament, descobrir lo millor de mi mateix i fins i tot, descobrir lo pitjor d'altres persones pot ser bo sí es a temps.
L'empresa de transports de Berlín, la BVG, ha decidit des d'avui i fins 9 dies mínim endavant, fer vaga amb un servei mínim de transport cada 30 minuts. Quedar-se sense transport a Berlín és com quedar-se sense boli en un examen. Estos dies em tindré que pensar bé si em compensa cada dia anar a la Universitat, si he de necessitar 45 minuts per cada viatge.
Duc ja un temps escrivint el projecte, i aquest fet em te completament absorbit. No tinc altra voluntat al cap més que fer-ho el millor possible i donar-me aire per poder entregar-ho abans d'anar-me'n a Roma amb Auroreta i Majo de vacances. Però hi ha dies que realment no veig la llum al final del túnel. Hi ha un microvirus de desesperança que campa ample pel meu ser, i de vegada en quan es manifesta a la seua manera.
Tindrà també que vore el meu desig de quedar-me fins a final de l'estiu ací a Berlín, contra les poques possibilitats de trobar pràctiques ací o en la Universitat, i lo fart que estic d'omplir i enviar sol·licituds que mai obtenen resposta (espere que només siga massa prompte per evaluar-ho).
Últimament pense en moltes coses, i la meua opinió al voltant d'elles va canviant amb l'oratge. Perquè tot és fràgil i res és constant, i molt menys etern, i cada punt de vista és relatiu. I jo només vulguera sentar-me en una roca ferma a la vora de la mar queta, i dir quatre veritats inalterables al pas del temps.
P.D.: Sent el retràs d'una entrada personal i d'aquestes gràcies a Elena per haver-me firmat al blog.
4 comentarios:
Estimat Julianet,
M'ha agradat molt l'entrada, i la música. Em sent molt identificat.
A Copenhage ha passat exactament el mateix. Ahir per la nit li va donar per nevar, i hui ha fet un dia preciós.
(Crec que) comprenc molt bé el que dius... El capità o l'heroi em sembla que ara ens toca trobar-lo dintre de nosaltres mateixos, i la senyal... no se si apareixerà o l'haurem de buscar.
Probablement l'esforç que estàs fent enviant currículums es convertisca en un futur pròxim en eixa senyal...
I si et refereixes a un altre tipus de senyal, ja m'agradaria a mi rebre tantes senyals com a tu ;)
És difícil mantindre la ilusió i la motivació en un projecte tan llarg com el de final de carrera. No se si a tu et passa, però a mi em semblava que posar-se a escriure tot eixe rollasso, una vegada tots els càlculs ja estaven fets, és simplement un pur tràmit, però així és... Ara que he acabat d'escriure el projecte puc dir-te que al principi era una muntanya que ni me la podia imaginar, però poquet a poquet les coses anaven eixint. I al final, quan de repent tens temps de mirar cap enrere, i llegir el que has escrit, dius: "açò ho he fet jo?".
I aleshores et sents orgullós.
Així que ànim, que ja no queda res.
Tinc moltes ganes de que ens veiem per Roma. El pròxim dijous dia 13 tinc la defensa oral del meu projecte. Eixe mateix dia sabré la nota... I el dilluns 17 de març me'n torne cap a València :) Just a temps per celebrar les falles i les pasqües amb la família. I per cert! Vindran les meues cosines Sara i Elena per falles! Llàstima que no estigues a València collins!
Estic esperant rebre notícies sobre... ja saps... whisky?
Esta nit se'n ve a sopar Carles, que ahir per la nit va arribar de València. Li van passar mil històries per poder tornar a casa, però bé, es nega a relatar-les en el seu blog, que li anem a fer.
He fet una Quiche Lorraine per sopar. La meua primera experiència. I crec que ha quedat bé... Després igual mirarem House o alguna coseta, així que ja vorem si actualitze el blog. I demà vull eixir per la nit... En conclusió, que hi ha més vaga en el meu blog que en els trens de Berlin. I mira que tinc coses que contar... Bé, tot arribarà!
Ja no abuse més del teu bloc. Ens veiem molt prompte. Un abraç molt fort pa tu i pal flaco!
Àlbert
Ei Juli!!!
No sé de quina merda et queixes!!Jo duc una setmana llegint-me papers inservibles, mirant en revistes i buscant en internet i no he trobat res que afegir al punt 6 del meu projecte:
6- Els SBR en la indústria d'adoberia de pells.
Així que menys, jo tinc 36 fulles de 300 o més que haurà de tindre el projecte i mai trobe el moment de ficar-me a redactar, serà que sempre trobe coses millors que fer com ara escriure't a tu. Només espere acabar-lo enguany!!.
Salut tipet!!
ei paio...sé el que estàs passant, bé millor dit, puc dir que et comprenc.
Perquè per lo que respecta a projectes llargs, incabables i merdosos, saps que jo tinc el premi gros, i tot així, comfie en que poc a poc, s'anirà sol·lucionant.
No t'has de preocupar per lo molt que penses en les coses, o que la teua opinió vaja canviant amb l'oratge, saps que a l'hora de la veritat seràs capaç de prendre una decisió bona i encertada, i que sens dubte serà la millor.
És difícil en estos temps de indecisió, quan s'acaba una etapa i no saps molt bé com serà la següent, tenir les idees clares, i no necessitar algú (el líder, el capità que tu nomenes) que et puga dir que has de fer o simplement, que és el que més te convé. És difícil passar algunes coses sol (canvis, noves etapes, no saber que passarà..).
Saps que tens molts amics per al que et faça falta, i a més, crec sabràs pendre la decisió encertada quan arribe el moment.
bé xiquet a vore què fem esta nit!
Leandre.
inicio mi primer comentario al blog de Juli pidiendo perdón por mi pésimo manejo del verso y la prosa (por algo me gano la vida con números..)
de los muchos pensamientos que nos regalas, me ha llamado la atención el de que te falta un héroe en Berlin.. Estamos acostumbrados a tener modelos sociales perfectos, personas a las que admiramos, o que simplemente nos guian y aconsejan en el dia a dia. Pero en esta época turbulenta de cambios y toma de decisiones, los modelos se caen porque eres TU el que tiene que elegir. Es como si escribieras tu blog, pero no con lo que ha pasado, sino con lo que va a venir. Da vértigo, pero tienes muchas personas alrededor para apoyarte. Coincido con Albert: vete pensando en ser tu propio capitan, y por qué no, también modelo para los demás :)
Saludos y besos para l@s que escribís y leéis por aqui.
Bego
Publicar un comentario