Vendetta

¿On estaves tu quan Espanya es va prendre la revenja contra Itàlia després d'aquell mític partit del Mundial de 1994 on Tassotti li va trencar el nas a Luís Enrique i l'àrbitre no hi va pitar res?

¿On estaves tu 14 anys després? ¿On estaves el dia de la 'Vendetta'?

Jo estava al Café am Neuensee de Tiergarten, al costat mateix de l'embaixada espanyola. Al final de la segona part va començar una tormenta estiuenca espectacular que va fer que tots fugiren o anaren a refugiar-se baix un sostre. Però jo tenia un paraigües i vaig obrir-lo, i vaig romandre sentat amb 3 amics més, soles com illes on feia 5 minuts hi havia 400 persones.

I d'aquesta manera, acurrucats a l'empar del paraigües, vam patir en la pròrroga i agonitzar als penalts. Però el dia de la 'Vendetta', ni la plutja més salvatge va aconseguir que deixàrem de costat la nostra Selecció.

Cesc va marcar el definitiu. I vam esclatar d'alegria per Tiergarten.

JULI

'Ausgannnng' a Berlino

O la materialització del cèlebre refrà: 'Donde las dan, las toman'.

A la fi les nostres xiquetes romanes, que fins a aquesta setmana no sabien que hi havia més món apart d'Itàlia, li van tirar ovaris i es van comprar uns vols a Berlín. Ací els esperava uns dies irregulars, meteorològicament parlant, un Leandre més ansiós que mai i un guia fòra de sèrie curtit en mil visites i recorreguts turístics, com sòc jo.

Ambdúes, però especialment Majo, van dur un malitroque suficient per haver montat una tenda de roba. Molt agraides les dues, ens van dur una samarreta color roig sang, que permet identificar-me a kilòmetres de distància, i alguns productes de la terra (pasta, més pasta, i una sobrasada de Pego). Leandre i jo vam tindre la genial idea de alquilar bicicletes per aquestos dies, i aquesta decissió ha sigut, sense dubte, la clau de l'èxit i de la satisfacció de les xiquestes després fent resum.


I és que en aquestos 4 dies hem creuat Berlín de part a part... ¿Què no haurem fet 50 o 60 km? I gràcies a les bicicletes no se'ns ha quedat ni un mal racó per vore. El dissabte va ser el dia de la visita de la Berlín monumental. Per la vesprada vam enganxar amb el vibrant partit d'Espanya - Suècia, on es juntàrem amb l'armada espanyola, a qui vam presentar els 'nostres productes de la terra'. El resultat acompanyà a què ho donàrem tot per la nit en una de les discoteques mítiques de Berlín.


Diumenge és sempre dia de Brunch i Mauerpark. El problema va ser que una plutja salvatge ens va interròmper la jornada, xopant-nos d'amunt a avall, i obligant-nos a tornar a casa per fer una mica de temps. Aleshores els guies els vam ficar unes classes teòriques sobre el Mur de Berlín, que a continuació es completarien amb unes pràctiques viatjant a conèixer el troç més llarg de mur que hi queda alçat en l'actualitat. Després d'un bàrbar creuament de ciutat acabàrem en la flamant Potsdamer Platz i, finalment, fent barbacoa en la residència on jo vaig viure, i encara viu Leandre.


Per al dia següent hi era previst una mica de periferisme per vore els llocs que se'ns havien quedat aïllats. Incursió infructuosa al Museu de la Tècnica, que el Monument als rusos va saber arreglar. Per la vesprada compres i Reichtag, i a sopar en casa que la butxaca pica. I per al quart i darrer, excursió en bicicleta als llacs que queden entre Wannsee i Potsdam, fent un sender paral·lel a la vorera que arribava fins la capital de Brandenburg.


La veritat és que la ciutat está indescriptiblement captivadora i hem pogut apreciar, en estos dies, tota la gama del color verd i blau. Les xiques han estat simpàtiques i agraïdes a més no poder, i no ens han ficat en cap marró, excepte quan Aurora deixà caure la cartera de Majo a les vies del U-Bahn, i jo vaig haver de fer 'Van Damm's Inferno' per rescatar-la. Quina esceneta, senyor...

Gràcies per haver-vos decidit a vindre. Ens feia falta la vostra companyia. Ens tornarem a vore en València.


Berlín ha entrat en cònter enrere. Cada comiat ja comença a ser un incurable colp a la testa, una ventada a la cara d'una tempesta que no hi tardará en arribar. Nous rostros, tanmateix, no deixen d'entrar a formar part de la meua cotidianitat. Fins i tot alguna xica que em regresa a un antic jo, més nen, més somiador...

... més jo, després de tot. Difícil resistir-se a no perdre el cap pel fruït que temps enrere havia donat per perdut.

Comence a entrar en establiments per darrera vegada, visite monuments en última instància, em despedisc dels llocs i de les persones amb un 'fins l'altra' que ja no sé si vaig a poder complir... Avui és un dia bo, però quan en ve roïn, allò que ve no sembla la fi d'una etapa, sinò la fi del món.

Fins l'altra, si la hi ha.

JULI

P.D.: Com es pot ser tan cerril i celebrar una victòria de futbol fins les 5 de la matinada, pegant bramits pel carrer... ¡Què ganes tinc de que se'ls passen per la pedra en semifinals!