El final de l'hivern ens ha dut els dies més freds i tediosos de l'any, amb eixa climatologia adversa que caracteritza el març berlinés. Què pot fer el senyor meteoròleg d'Internet quan sap que en 24 hores eixirà el sol, s'encapotarà, farà fred, arruixarà, caurà pedra i neu, tornarà a eixir el sol, es tornarà a encapotar, tornarà a nevar, escamparà, tornarà a fer fred. Quina locura. Per sort pareix que ja ha acabat tot, i els 15 graus durant el dia són una promesa feta realitat.
Quan de temps sense escriure. No sé quina excusa posar, perquè totes són certes i ninguna ho és al mateix temps. Crec que en el fons té que vore amb una pèrdua del rumb, una manca de nord. El rumb es perd quan et veus fent coses que no tenen un complet sentit, que no estan tot lo bé que ú vulgués. Es perd quan de sobte ú es sent acarreant moltes deudes. Deudes a la família per donar-me l'oportunitat de viure dos anys a Berlín, deudes als amics als qui vaig prometre tornar molt abans, deudes als què no troben res nou al blog quan volen saber de mi, i altra mena de deudes que potser només estan al meu cap.
Avui ja puc dir que aquest llarg viatge de quasi dos anys tindrà acabada a finals de Juliol, ja que un petit treball aconseguit a una empresa (desafortunadament no té res a vore amb els meus estudis) em permetrà allargar la meua estança una mica a Berlín i poder gaudir de la bellesa de la primavera per segona i, pot ser, darrera volta. Desconec com afrontaré aquesta última etapa a Berlín, però coneguent-me, imagine que amb prou malancúnia i amb el cor en un puny de saber la tristessa que dòna concloure una etapa i la peressa d'haver de començar-ne un altra.
Necessite vacances. He estat treballant prou dur el darrer més per tindre escrit el projecte per final de més. Al final, contingències han fet que només el puga tindre però en 'brut'. Dedicar-se en cos i alma a una cosa no és massa sà, però aquestes ganes de voler ser oficialment enginyer, de fer un bon treball i que es reconega, d'estar a l'altura dels meus amics que ja venen acabant la carrera, de vegades aquestes ganes fan massa pressió al cap i se m'oblida que, per damunt de ser enginyer, de fer bon treballs, d'estar a l'altura de les coses...
...per damunt d'això, s'ha d'intentar viure equilibradament amb tot el que ens rodeja.
Aurora! Majo! De seguida vaig cap enllà!
domingo, 30 de marzo de 2008
Excuses
JULI
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Molta sort en tot allò que facis! Ja em diràs on treballes, però espera, m'ho dius a finals d'abril amb una Berliner a la mà i el pot de curry buit.
Fins aviat.
Amigo Julai, no quisiera que en la recta final de tus vuelos impregnes tu blog con las mismas líneas melancólicas y torcidas de cuando te fuiste.
Disfruta de tus últimos meses en la tierra prometida, fóllate a una alemana grande y peluda, emborráchate y vomita, contempla los paísajes y los atardeceres, disfruta de las amistades que han hecho tan amena tu experiencia.
Solo lamento no haber podido ir a visitarte. Me he quedado con las ganas.
Nos vemos en unos días.
David / Stivel
Al llegir-lo al cap m´han vingut les taronges rodolant.
DER ORANGENKAUF
Bei gelbem Nebel in Southamptonstreet
Plötzlich ein Karren Obst mit einer Lampe
An Tüten zupfend eine alte Schlampe
Ich blieb stumm stehn wie einer, der was sieht
Nach was er lief: nun wurd´s ihm hingerstellt.
Orangen mussten es doch immer sein!
Ich haucht in meine Hand mir Wärme ein
Und fischte in der Tasche schnell nach Geld
Doch zwischen dem, dass ich die Pennies griff
Und nach dem Preis sah, der auf Zeitungsblatt
Mit schmieriger Kohle aufgeschrieben war
Bemerkte ich, dass ich schon leise pfiff
Mit einem wurd´s mir nämlich bitter klar:
Du bist ja gar nicht da in dieser Stadt.
Publicar un comentario