LdV: Faràndula 5 estrel·les

Què bé m'ho he passat...

Berlín. 30ºC. Comença l'ultimíssima etapa rere el meu pas fugaç, però intens, vaja si intens, per València i Madrid, carregat de bon karma i amb una petita il·lusió al cor després d'haver congeniat amb una xiqueta malaguenya.

Si fos Albert i escrigués a la seua usança tot el que m'ha passat aquestos dies, perdria el vol de tornada a València. Així que ho faré el més resumidament possible. Acollida al pis de hobbit de Mareta a Madrid, sopar amb especialitat alemanya - salxixetes - i contamenta de vida i penes. Divendres viatge a València, graduació de la meua germana, antics amics i records-llamp d'aquells dies de batxiller, soparet amb Saül i Tipet i demostració de qui continua sent el rei del Pro Evolution.

Dissabte cita indispensable amb el meu cantautor favorit, David, i una orxata a Daniel amb la companyia d'una representació del meu temps a Berlín. Diumenge tornada a Madrid, i Berlín em torna a esperar allí de nou per dinar tots junts: les xiques, Joan Cobra de Vila-seca i jo. Besos, comiats, i comença la jauja pagada d'aquest encontre 'Leonardo da Vinci: 15 años prestigiando la formación profesional'.

2 nits en hotel de 4 estrel·les en el centre de Madrid, desdejuni buffet lliure inclós. Habitació gegant i elegantíssima, llit doble tan gran, que s'hi tomben 4 i no es toquen. Quarto de bany ampli i impecable.

Dilluns. L'encontre té lloc en altre hotel a 10 minuts a peu, l'Hotel Melià Castilla de 5 estrel·les. Increíble luxe i ostentositat, d'estil colonial. Acreditació, merchandising, llibrets on s'arrepleguen les nostres experiències. Auditori gegant per 500 persones, algunes xerrades conyaso i se fa l'hora de dinar. Buffet lliure a base de canapés, exquisiteces, entremesos, i de plat fort paella i fideuà. Jo pulule entre la gent a soles fins trobar algú amb qui poder ajuntar-me. I done totalment amb el clau.

Andaluços pertanyents a un programa de formació professional. Un grup super unit d'unes 10 persones, xics i xiques. Graciosos a més no poder. Borratxos a més no poder. A les 4 de la vesprada m'havien fet beure 2 rons amb cola, mentre ells ne duien 4. I en pocs minuts teniem les primeres sessions de treball en grup.

Jo venia amb la idea de traure un poc de suc a l'encontre, però el contingut no donava molt de sí i este grupet m'invitava més a passar-m'ho bé que a contribuir conciençudament. Les xiquetes molt maquetes. Prou receptives amb mi per ser jo la 'novetat' del grup. Discretament li fique fitxetes a una molt simpatiqueta, i es va deixant fer.

Sopar de gala en l'hotel. Músics en directe, un mag fent truquets de cartes entre la gent. Eixim els últims del hotel, alguns prou regular, i anem a buscar algun lloc on clavar-se unes horetes més, on comence a entendre'm una miqueta amb altra de les xiquetes andaluses, aquesta la més boniqueta del grup. Ens tiren del bar i després de pegar-se unes rises al carrer amb els més bufats, acabe gitant-me a les 3 i mitja.

Al dia següent em pelaria alguna de les primeres xarles, i acudiria directament a les sessions de treball. En elles em passe infaltilment notetes amb les xiquetes, que seuen darrere de mi. Elles entren al trap, i la boniqueta em diu que s'alegra d'haver-me conegut. És la senyal. És el moment. Hi ha que ficar la fitxa definitiva. Què fitxa, dic... El dobló d'or hi ha que ficar! Així que improvise uns versets per a les xiques, i a la meua rubieta me l'acabe de guanyar. La concessió del seu correu així ho demostra.

Després una miqueta de companyia i de seure juntets en la darrera xerrada. I la convenció no dona per més. Despedida calurosa de la gent, comiat amb complicitat de la rubieta amb peneta al cor, però amb la possibilitat de poder vore-la a Londres, on estarà a partir d'agost i on jo vole amb la família en eixes dates.

Comiat de la gent de Madrid, i de nou a Berlín, casualment al vol, més acompanyat de coneguts que mai. Ara, a viure la traca final de Berlín i a mantindre de la manera que siga encesa la flameta de la rubieta malaguenya.

Per acabar, algunes reflexions al voltant d'aquestos dies:

- Gràcies a totes les persones amb qui he passat curts o llargs moments esta setmana. Em feia falta tornar a saber de vosaltres.
- És vergonyós de vegades veure com es despilfarra diners organitzant events com aquestos, als quals s'invita a 500 persones, se'ls paga el viatge i l'allotjament, se'ls dona de menjar, i total per ficar en comú 4 idees que tots ja sabem.
- Les històries i anècdotes de la gent quan viuen a l'estranger són veritablement interessants i divertides.
- Albert i Carles: ¡s'ho haguésseu passat com els índios!
- ¡Vixca Andalusia i les seues dones!
- De vegades pense que estic mort, però sempre apareix algu per qui mereix resucitar.

JULI

Volar solo

Siempre me hacen llorar los aeropuertos,
su trasiego de pies, yo ingenuamente
inventando tu rostro entre la gente,
despegamos, no estás, soy hombre muerto.

El ruido del motor me narcotiza,
la azafata me ignora, la bonita
muchacha de mi izquierda ya dormita,
tu recuerdo fugaz me fragiliza.

Pruebo en vano a rimar dos consonantes,
mi lírica no fluye como antes,
turbulento regreso a mis asuntos.

Toco tierra y espero mi equipaje
sin poderte poner en un mensaje:
-en seguida volvemos a estar juntos-.

La dignitat dels finals

Avui he començat a tancar la meua penúltima maleta a Berlín. Com alguns ja sabeu, passaré uns dies a Espanya, del 22 al 27, amb motiu d'un encontre de beneficiaris de la beca Leonardo que té lloc a Madrid, i la graduació de batxiller de la meua germana.

La graduació de batxiller. Em recorre l'esquena un calfred només de imaginar-me al mateix escenari on fa 6 anys em graduava jo, i escrivia una de les pàgines més indescriptiblement belles de la meua vida amb un discurs per als meus companys, que segur que encara recorden amb emoció i no em tremola la veu ni l'humiltat al dir-ho.

En aquells dies jo estava enamorat. Malaltment enamorat com el nostre sentit comú només ens deixa enamorar-nos 1 ó 2 voltes en la vida, potser. Però aquell discurs no hagués pogut escriure'l si no hagués estat enamorat. Perquè estava enamorat i estimava a una persona, i això em duia a estimar tots els demés companys, els meus professors i, en especial, a Rogèlio (qui ojalà em llegira encara), els dos anys magnífics viscuts, cada centímetre quadrat de terra que xafava i cada trocet de record.

I així, per la porta més gran, vaig abandonar la meua infància i vaig començar la meua etapa com universitari, com adult. Això si va ser una gran manera de tancar un cicle.

I aquesta reflexió em fa tèmer com de dignes o gloriosos seran aquestos últims dies a la Tierra Prometida, que s'apropen ferotges i venen a per mi. No tot ha anat com jo hagués desitjat d'un temps a aquesta part, i em preocupa vore'm abandonant Berlín per la porta de darrere. Possiblement el llistó va quedar tan alt l'any passat, que inconscientment espere poder comparar exitosament aquest any a l'anterior per poder dir: 'ha valgut la pena plenament'.

El 15 de juliol tinc el vol de tornada a València. Són menys de dos mesos als quals ja pareix ser massa tard per trobar algun treballet o pràctica relacionada amb els meus estudis, pareix ser massa tard per fer algunes de les coses importants que hi volia fer i pareix ser massa tard per buscar la més burda manifestació d'amor en una xica.

A l'auxili acudeix una cançò que vaig escoltar per primera vegada al blog d'Albert: "Not too late". Espere que no siga massa tard.

Pròxima cita: Madrid. M'espera lo bó: Pilu, Blanca, Irene, Ana, Elena, Joan i una miqueta de 'Mar'.

JULI

En vosotros aprendo que la vida
tiene menos que ver con los principios
que con la dignidad de los finales.

Luís García Montero

Gràcies pel verd

Tot va començar, precisament, quan va acabar. El dia que Joan abandonava Berlín començava una nova vida per a d'ell, una nova vida per a mi, i una llarga espera per al pot de curry que em va regalar, el qual va tindre que esperar 6 mesos fins que el seu amo tornés a donar-li sentit a la seua ingestió. Així que, ja des del primer dinar a casa, els nostres culs van començar a fer 'mambo' i a crepitar com a aquells dies de la tardor.

Després vingueren de nou les nits de destrucció, passant per les festes de guarreig de Siegmunds Hof (la nostra ex-residència) i acabant la nit en el 'Tresor' a colp de martell i yunque. La autèntica banda sonora de l'infern. Més que acabar la nit diria encetant el matí, ja que quan vam eixir d'aquella sòrdida caverna ja feia un sol de justícia que llevava la son.

I ja que entre amb les sordideces, també vam tindre temps per repasar tots els vídeos de mal gust que recordàvem de 'Youtube'. Entretant vam descobrir un programeta que tradueix text en veu ('Vozme', pels curiosos) i produeix uns missatges de pissar-se de risa. Un par d'amenaces verbals als nostres amics Felipe i Jordi van fer les delícies dels oients, que es tronxaven de risa.

Joan es va tornar a anar, confesant que s'hagués baixat de l'S-Bahn i hagués començat una nova vida baix el pont de Warschauer Straße. Jo vaig perdre un altre petit tros d'ànima, com cada vegada que algun dels meus amics marxa de Berlín, i vaig traure alguns grams de força per fer 'brunch' amb Elvira, que havia passat uns dies en la 'Tierra Prometida' d'interrail. Ella fantàstica, com sempre, i a mi se'm va anar altre trocet d'ànima dels que em queden quan la vaig acomiadar a Alexanderplatz.

Ara tot just he desdejunat un Frenadol, conseqüència inevitable d'aquest passat cap de setmana meravellós. Meravellós també, en gran part, perquè la primavera arribà per fi a Berlín i no cap més verd en aquesta ciutat. Ha sigut realment aquesta setmana quan he recordat veritablement per què vaig decidir quedar-me un any més ací.

No sé a qui li correspon... però gràcies pel verd.


La resta de notícies interessants es pot resumir en què ja he entregat un esborrany de projecte, i molt probablement entregue la versió oficial aquesta setmana venidera; que treballe en una empresa de productes de tecnologia solar fer labors de diga-li 'control de qualitat', diga-li probar si funcionen 1000 cables; que estic pendent que me em facen un petit contracte en la universitat per colaborar en un projecte amb un professor xilé...

...i que sóc afortunat, perquè sempre torne a Madrid. Estaré en la capital els dies 22, 26 i 27 de maig.

Feliç dia del treballador. A Berlín són segures avui les manifestacions antifeixistes. Es conta que són realment violentes. Anirem a vore-ho.

Fins prompte.

JULI