O la crònica d’uns dies en familia.
Tot va començar quan, a aquella rata d’Internet que és Carles, se li va ocòrrer mirar en EasyJet i hi va trobar uns vols en oferta Copenhague-Berlín per 40€ anar i tornar. Del 24 al 28 de gener pareixien bones dates, si no les millors.
Situem-se ja la nit del 24 de gener, quan a les 22.14 h de la nit havia quedat amb Leandre en Alexanderplatz per anar a recollir als danesos a l’aeroport. Però, malgrat que Leandre és l’únic ésser humà del món que duu el rellotge retrasat per tal de no arribar massa prompte als llocs, aquella nit la programació del seu software va donar algun error als codis ansiolítics, i a les 21.14 h rebia una cridada d’ell:
- Ie, paio! On estàs?
- Eeeeh... Estic a casa... Encara em falta vestir-me i asear-me.
- Que el tren ja està ací!
- Però no havíem quedat a les 22.14?
- ....
- ....
- Osti, sí, tio... M’he ratllat...
- Ale, vine-te’n a casa i fas temps ací.
La recollida, ja baix la meua supervisió, va anar sense sobresalts. Albert, que també duu un petit ansiós a dintre, no va poder esperar-se a casa a ensenyar-nos l’ampolla de Danske Vodka de la què s’havien aprovisionat a l’aeroport, i que, veritat siga dita, després no li farien més que un xupito.
Aprofitàrem el primer matí, que segons la previsió meteorol·lògica, era l’únic en què havia de lluir el sol, i ens vam escapar a vore la Zitadelle d’Spandau, al més pur estil castell de Helsingor. Llàstima que estava quasi tot tancat o no visitable, però vam fer fotos boniques, una emulació del trailer de Rambo IV per al record (espere que Albert la munte algun dia), i una visiteta al museu, que no estava malament del tot.
Passejant pel carrer peatonal més llarg d’Spandau i del món, anàrem a parar a un Burger King, on acabaríem demanant unes creïlles i fotent-se un bocata de fiambre amb tot el que havíem agafat de casa.
Era necessària una parada relaxada a casa abans del gran event del dia, així que Albert ens va ensenyar la seua nova jogina: un xoc de cartes amb un manubri que es col·locava al centre entre els participants, i que hi havia que agafar en cas de donar-se un duel entre ells. Després de tramar-me a diestra i siniestra i de totes les maneres possibles, Albert no va aconseguir que guanyés una partida i se’n anàrem als Karts amb un Jarno Jrulli (el meu apodo) exultant.
Carrera de Karts. La veritat siga dita, els copenhaguenses van decepcionar a la parròquia amb el seus 9º i 11º lloc, de 12 corredors. El llàtig de Picanya (llàtig no per la seua velocitat, sinò per la seua primura) va fer un respetable 5º, i el Tigre de l’Illa Perduda es va pujar al podi amb un 3º més que satisfactori. En acabar, Currywurst i Kebab de la pata del matxo pa’l cuerpo (Carles “dixit”; no sabeu com menja este cabró). El cos magullat pels Karts no ens va perméter eixir esta nit.
Matí següent. Vam dormir com a gatets al costat d’una estufa. Leandre s’anticipà quasi mitja hora segons el seu rellotge biol·lògic i ens pillà gitats. Ferem una volteta per fer temps, vaig comprar-me un “Rummikub” que se’m deu de Reis, i vam dinar a casa amb un menú made in Juli. A les 15 h teníem un tour dels “Berliner Unterwelten” (móns subterranis de Berlín) a través d’alguns búnkers de la 2ª guerra mundial.
La visita va ser més que interessant. Hi va valer la pena. Molt graciós el guía mexicà que quan feia alusió a les propietats de les parets, mentava: “¡1,5 metros de puro betón i asero!”. Vaig saber per fi on quedava el búnker del Führer i on es va llevar la vida (si és cert, i no mòra encara les cloaques de Berlín). Ara ja em puc morir tranquil.
Imprescindible partida a l’Snooker, en la que vaig tindre més mala sort que en qualsevol partida que recorde, i als danesos se’ls aparegué la Verge damunt. Els hagués trencat el taco en el cap de la ràbia, però a la segona partida, i sense brillar massa, la victòria es quedà a Berlín i es va vore com de paquets són estos danesos que venen ací a fardar-mos.
Vespradeta de Rummikub, i Albert de nou inventant-se regles perquè no sé quines ties seues juguen així i diuen: “¡Vinga, nena!”. Sopar en Amaretto, altra assignatura pendent de la visita de l’any passat. I per fí, eixos còctels que amb tanta passió havíen esperat els danesos. I rere el tercer còctel i els J x B i els L2, Albert protagonitza unes de les escenes més patètiques del seu historial de liguerío diguent-li “preciosa” per la comisura de la boca a la cambrera que ja estava a 3 metres d’ell i, lamentablement, era més llega que el peu de Frodo.
I ja ben entonats, al Café Burger a donar-ho tot. I Carles, que a part de ser un savi i un excel·lent observador, com va demostrar a la cocteleria, resulta que també és un bon xarrador i es tirà parlant amb una tia cosa de 2 hores llargues, tant, que al final se’l tenim que emportar arrastrant-lo. La amiga d’esta, amb la què parlava Albert, se’n anà als 5 minuts de conversa al WC i no va tornar a aparèixer. Pensem que encarà hi estarà a dintre.
El diumenge, ja els 4 amb l’activitat mental del cuc de seda, ens dedicàrem a costrejar el més possible. Brunch per ací propet, curt passeig per Mauer Park i peli a casa, tots ben tapaets com iaiets. Per la vesprada un altra tanda de Rummikub, i un bon pòquer en la residència, en la què ni “Seguros Cervera” ni la seua subcontrata “Trancas Casabán” pugueren fer res per retindre el seu capital i guanyar la partida.
Dilluns i darrer dia. Aprofitàrem el matí per ensenyar-los les instal·lacions on fem el projecte als danesos. Van quedar impressionats. Bé, ara ja ho puc dir. Era tot un muntatge. En realitat ens passem el dia fent valoracions àcid-base. Dinàrem a la Mensa per què ells saberen quin tipus d’excrement ens tenim que jalar cada dia, però desafortunadament els hi va agradar. I com ja no quedava massa temps, visita a la xocolateria Fassbender & Rausch, on jo vaig pensar que els danesos havien perdut la xaveta amb la barbaritat de bombons que estaven comprant, i resulta que dos caixetes eren per a Leandre i per a mí. Un detall d’amics de primera categoria.
¿Com resumir aquestos dies? ¿Com traure conclusions? Doncs un sentir-se com a casa, amb la felicitat d’estar amb els de confiança, amb els semblants. I encarà que Albert, que és un copió, extraga que d’ara endavant vol donar-se-les de “madurito” com jo, sàpiga ell i vostés que anar de desinteressat no es pot aparentar si realment no ho sents, i que t’han hagut de trencar el cor unes quantes vegades i en molts trocets per poder arribar a un estat ací.
I encara així, ú no sap mai lo prop que està de què li el puguen tornar a trencar...
Gràcies pels vostres dies, amics. Una forta abraçada.
........
Sí. Deuria haver signat aquí dalt, i fer-vos creure que açò era tot lo destacat que havia passat aquestos dies. Deuria haver signat i omitit que Irene estava en Berlín aquestos mateixos dies. No deuria dir que un menut homenet dins de mi encara seia a aquella cantonada d’un carrer de Warschauer sentint com el cel i totes les constel·lacions se li queien damunt. Ometre que una minúscula part de mi hagués volgut que la línea del temps tornés a aquell dia on la implacabilitat del destí me l’arrancava dels braços...
Però ja feia temps que intuia que les coses no anaven a ser així. I després de comprovar el seu escàs interés en vore’ns personalment, un meteorit va succeir a la plutja de constel·lacions a aquella cantonada, reduint-ho tot a pols estel·lar.
Diuen que uns moments abans van vore a l’homenet allunyant-se i perdre’s de vista a l’horitzó, salvant així la vida.
JULI
